Indubtablement, l’Acord té aspectes positius, per exemple el mateix fet que l’hagen signat 195 països, inclosos el més contaminants: USA, Xina, Índia, la Unió Europea, etc., amb el que es pot considerar el primer Acord Mundial sobre el Canvi Climàtic. A més a més, reconeix l’origen antròpic, per les activitats humanes, del problema, quelcom imprescindible perquè sols coneixent i actuant sobre les causes podrem resoldre-ho. També resulta positiu que plantege limitar la pujada de les temperatures mitjanes a 2ºC com a màxim, perquè aquest és el llindar que els científics consideren relativament acceptable i reversible; fins i tot recomana reduir el màxim a 1’5ºC, una pujada menys destructiva. Un altre aspecte molt interessant és el reconeixement explícit de la importància que tenen els boscos com a absorbidors del CO2 i reguladors del clima, demanant la seua protecció i recuperació.
I de ben segur que llegint amb paciència i bona voluntat les 40 pàgines de l’Acord encara trobaríem més coses positives, però lamentablement també hi ha moltes altres tan negatives que fiquen en dubte la seua efectivitat. D’entrada, malgrat la urgència i la perillositat de la situació actual, l’Acord no s’aplicarà fins al 2020 i primer haurà de ser ratificat per tots els països signants entre el 2016 i el 2017; així doncs, si tenim en compte que el Protocol de Kioto va acabar en 2012 i que les mesures implementades en l’Acord de París no començaran a aplicar-se fins al 2020, resulta que perdrem 8 anys més, 8 anys de reunions internacionals (aquesta era la 21) que no han servit més que per a parlar molt i fotografiar-se els líders mundials, sense fer res efectiu. I ací estem, batent rècords de calor any rere any, amb més sequeres, més incendis, més erosió, menys gel als pols i glaceres, amb els mars pujant, la salinització creixent, les pluges minvant, amb més i més potents huracans, més plagues, més malalties, més problemes i despeses als conreus, amb refugiats climàtics ja, etc.
Una altra qüestió molt negativa és que els compromisos concrets que han assumit els països sols poden limitar la pujada de les temperatures a uns 3ºC, prou més del llindar suposadament segur i acceptable. A més a més, es deixen fora les emissions del transport aeri, que no para de créixer, i el marítim, de forma que avions i vaixells continuaran augmentant les seues emissions. Per altra banda, no hi ha sancions per als països que no complisquen l’Acord, amb la qual cosa qualsevol es pot despenjar fàcilment, sense cap cost. I les revisions es faran cada 5 anys, període massa llarg si tenim en compte la gravetat de la situació i els retards que acumulem; millor hauria sigut revisar-ho tot, emissions, aplicacions, pressupostos, etc., cada tres anys, per exemple.
Molt negatiu és també que no hi haja dates concretes per arribar al màxim d’emissions totals i la següent reducció accelerada; tan sols es parla de la necessitat d’arribar “al més prompte possible”, una expressió que queda bé com a declaració d’intencions però per a un acord històric que ha de guiar el món en les properes dècades, i després de tantes reunions, queda massa buit, quasi ridícul, i tan ambigu que igual pot ser en 2030 com en 2050 o quan s’acabe definitivament el petroli… Aquesta ambigüitat pot permetre als especuladors financers seguir fent barbaritats com el fracking i l’explotació de les brutíssimes arenes bituminoses.
En l’apartat econòmic es manté encara el problema dels fons econòmics necessaris per a transferir-los als països en desenvolupament, amb l’objectiu que ells no seguisquen el mateix camí contaminant i insostenible que han seguit els països desenvolupats. Es calcula que com a mínim faran falta uns 100.000 milions de $ anuals, però no està clar com ni d’on eixiran; el que sí està ben clar és que si ara no invertim tot el necessari en solucionar l’escalfament global, a la llarga ens costarà moltíssim més en pèrdues humanes i econòmiques.
En definitiva, l’Acord de París és un punt de partida necessari però insuficient, incomplet i tardà, malgrat el triomfalisme amb què alguns líders i mitjans de comunicació l’han celebrat. Per això, científics com James Hansen, físic de l’atmosfera, pioner en la investigació del clima i primer climatòleg que alertà sobre el problema fa més de trenta anys, afirmen que l’Acord és un frau perquè fa moltes promeses i no concreta les accions necessàries per a desenvolupar-les.
Davant aquesta realitat, els pobles no podem quedar-nos amb els braços plegats fins que passen altres 5 o 10 anys més, confiant que els governants ho resoldran aleshores, no podem confiar-nos perquè ens juguen massa i perquè les bilionàries corporacions del petroli i del carbó pressionen els governs al seu favor per tal de seguir mantenint els seus bruts i sagnants beneficis. De manera que haurem de pressionar nosaltres també, mobilitzant-nos com hem fet abans i durant la COP-21 per a reivindicar les solucions reals: eficiència energètica, energies renovables, bicicletes, transport col·lectiu, protecció i recuperació dels boscos autòctons, agricultura i jardineria ecològica, 3R i recollida selectiva, etc., aplicant-les també nosaltres mateixos en la mesura que puguem.
I ara i ací, en les properes eleccions caldrà no votar els partits de dretes (ni els vells ni els nous) perquè han demostrat reiteradament la seua insensibilitat, i a voltes malevolència, respecte a les solucions per a salvar el clima. Sols les forces realment progressistes seran capaces de trencar amb aquest corrupte i contaminant règim polític, per a derogar el decret contra l’autoconsum aprovat pel govern i obrir un nou procés constitucional que permeta anar cap a una societat més justa i sostenible.
El nostre futur i el dels nostres fills depenen del canvi polític, de la mobilització popular i de l’eclosió del model ecològic.
