Quants accidents més necessitem per a tancar les centrals nuclears?

Aquest divendres es compleix l’aniversari del múltiple accident de Fukushima, a Japó, el país més tecnològic del món, i cinc anys després del desastre nuclear ningú sap què fer encara amb els tres reactors fosos, que segueixen emetent tanta radioactivitat que encara no es pot entrar en els edificis dels reactors. I el mes que ve tindrem el trenta aniversari del de Txernòbil, un altre accident similar al cor d’Europa.

Sens dubte, han sigut els pitjors accidents nuclears de la història, però no els únics perquè hi hagueren uns altres que pogueren ser tan greus com aquests en Harrisburg (EUA), Bugey (França), Windscale (UK), Mayak (URSS), etc. Fins i tot ací a Espanya hem tingut el de Vandellòs, fa 26 anys, quan un incendi aturà les bombes que refrigeraven el nucli del reactor i aquest estigué a punt de fondre’s; si no s’arribà a la catàstrofe fou gràcies al valor dels bombers, que refredaren el nucli amb les seues mànegues d’aigua. Finalment, el reactor quedà tan malament que hagueren de desmantellar la central, tasca que no conclourà fins al 2028.

Al principi, els promotors de les centrals nuclears (CN) afirmaven que la probabilitat d’accident màxim era d’1 en 1.000.000 d’anys, és a dir, que en les 400 CN actuals només podria ocórrer-ne 1 en 2500 anys, però la realitat és que ha hagut un accident màxim cada 15 anys de mitjana… Potser el que millor demostra la seua accidentabilitat i perillositat és que cap companyia d’assegurances s’atreveix a assegurar a tot risc cap central nuclear…

I no solament açò, sinó que els governs limiten per llei la responsabilitat civil màxima de les empreses propietàries, de manera que en cas d’accident només han de respondre fins a un màxim de 700 milions d’€, aproximadament el que guanya Iberdrola amb la central nuclear de Cofrents en 1 sol any, una quantitat ridícula comparada amb les pèrdues econòmiques que pot provocar un accident nuclear greu. Saben açò els ciutadans de València, que només estan a 66 km en línia recta de la CN de Cofrents, una central que va caducar fa dos anys, però que per decret del PP pot seguir operant altres deu anys més? I els habitants de la Ribera del Xúquer, que estan només a 55 km rectes, ho saben? Els és igual? Accepten jugar-se el seu futur i el del seus fills perquè els amos d’Iberdrola seguisquen obtenint milers de milions de beneficis? Estan conformes amb que, en cas d’accident màxim, Iberdrola no es faja càrrec més que d’una petita part de les pèrdues que provoque?

El mateix es podria dir sobre Garoña, la nuclear més vella i perillosa, o les altres sis: Almaraz I i II, Ascó I i II, Vandellòs II i Trillo; situades a prop de capitals com Càceres, Madrid, Vitòria, Bilbao, Albacete, Tarragona, Lleida o Barcelona, en les riberes de rius tan importants com l’Ebre o el Tajo. Estan ben informats els habitants d’aquestes províncies i riberes sobre la perillositat de les centrals nuclears? Algú els ha preguntat si accepten jugar-se el seu futur i el dels seus fills perquè els amos de les elèctriques seguisquen obtenint beneficis milmillonaris? Estan conformes amb que, en cas d’accident màxim, Iberdrola, Endesa i Gas Natural no es facen càrrec més que d’una petita part dels danys que provoquen?

I, a més del perill d’accidents, totes les centrals nuclears generen contínuament tones i tones de residus radioactius que seran perillosos durant mil·lennis, uns residus amb els quals no saben què fer perquè la radioactivitat no es pot eliminar de cap manera i simplement els tanquen en bidons confiant que no s’escaparan al medi ambient durant els milers d’anys que han d’estar emmagatzemats hermèticament (qui pot garantir açò?). D’altra banda, alguns d’aquests residus serveixen per a fabricar les criminals bombes atòmiques i permeten la seua proliferació, amenaçant així la feble pau mundial.

Davant un panorama com aquest, cal preguntar-se si realment és necessària l’energia nuclear, si no existeixen alternatives. La resposta la donà, després de l’accident de Fukushima, el mateix Japó, que va parar totes les seues centrals nuclears, i també Alemanya que, encara que governada per la dreta dura, va rectificar i acceptà definitivament el que en la legislatura anterior havien aprovat verds i socialdemòcrates: tancar totes les centrals nuclears progressivament fins a l’última, que serà clausurada en 2022.

I respecte del tema econòmic, malgrat el que diuen els publicistes de les elèctriques, n’hi ha prou amb recordar un exemple actual: el Govern anglès pretén construir a UK dues noves centrals nuclears de 1.650 MW de potència cadascuna per un total de 23.000 milions d’euros, la qual cosa suposa uns 7 €/w, un preu molt superior al de les plaques fotovoltaiques, el cost de les quals ja baixa d’1€/w i, a més a més, quan funcionen, el combustible nuclear resultarà cada volta més car, mentre que el sol sempre serà totalment gratuït, de manera que Cameron ha hagut de prometre pagar els kwh nuclears al doble del que costen els kwh convencionals i revaloritzar-los anualment, una cosa que resulta increïble (i sospitosa) en els qui han fet del mercat i la competència la seua religió.

Les alternatives, òbviament, existeixen i la millor, en les nostres latituds, és la solar perquè rebem més de 1500 kwh per m² i any, de manera que n’hi ha prou amb uns 7 m² de plaques fotovoltaiques per a autoabastir-nos d’electricitat cada persona i amb una placa de 2 m² disposem d’aigua calenta per a dues persones. Si alguna cosa ens sobra ací és energia solar, però ens falten governants honrats i ciutadans crítics i reivindicatius. La inèrcia i la corrupció del sistema politicoeconòmic espanyol sorgit després del franquisme impedeixen o retarden canvis tan necessaris com aquest del nou model energètic; de fet, el govern del partit més corrupte d’Espanya ha tingut la poca vergonya de penalitzar l’autoconsum fotovoltaic amb un impost al sol i nombroses traves burocràtiques, amenaçant els qui s’instal·len plaques pel seu compte amb multes de fins a 60 milions d’€; tot açò després d’allargar el permís de les centrals nuclears altres 10 anys més, regalant-los així milers de milions de beneficis extra als amos de les elèctriques, no en va aquestes corporacions són el refugi d’or dels dinosaures polítics de l’actual i de l’antic règim…

Per tant, el problema no és tècnic, ni econòmic, sinó polític, de qui dirigeix realment la política energètica. Si fóra el poble o gent racional ja no tindríem aqueixes bombes atòmiques en potència que són les centrals nuclears, brutes i perilloses, sinó eficiència i energies renovables per a tots. Però per desgràcia ací no governa el poble, ni tan sols els qui el defensen, sinó una colla de ionquis dels diners que són capaços de posar en perill fins i tot els seus propis descendents per tal de seguir amuntegant milions d’€. Els pobles més conscients i respectats, com l’alemany, han aprés la lliçó de Fukushima i ara estan tancant les seues centrals nuclears, al mateix temps que instal·len plaques solars a milions, malgrat tindre la meitat de sol que nosaltres.

Quants accidents més fan falta perquè nosaltres també tanquem les centrals nuclears?