Aprofite per a parlar de la Sara, una gralla refugiada a Wings of Heart (http://wingsofheart.org). Aparegué amb l’ala completament trencada pels perdigons dels caçadors que, com contava un membre del seu voluntariat, portaven dies canviant el vol de les aus pels trons de les escopetes. La Sara es volia amagar a la vora del camí, envoltada pels cadàvers de tudons i altres coloms que havien estat “un encert”, res més que això. La Sara serà operada i, com sempre, fan falta diners. Podeu ajudar des de només 1€ al teaming (http://www.teaming.net/wingsofheartsanctuary) pel fons veterinari del santuari.
Això és, en gran part, la caça. Quan era un xiquet, anava sovint a les casetes del secà de Foios o d’urbanitzacions com “Bonanza”. Mon pare era obrer i les alçava a poc a poc, els caps de setmana i quan la gent havia estalviat per a tirar endavant una nova fase de les obres. En una ocasió, un pare ens volia donar al seu fill i a mi una pistola de balins per a que “anàrem a matar esquirols”. Preguntí per què havíem de matar esquirols, i l’home em digué que era molt divertit. Supose que tan divertit com abatre la Sara.
Anys després, “la societat” està molt preocupada pels videojocs on es s’atropella gent o es trafica amb drogues. No em malinterpreteu: estic totalment d’acord que representen un problema de banalització i normalització de la violència. El que no entenc és que el presenten com a un bolet sorgit de les noves tecnologies si ja hi havia gent que disparava els esquirols perquè era divertit, si hi ha gent que passa l’estona amb la seua afició d’encatifar amb cadàvers de colom el terreny que envolta un santuari d’animals. Els videojocs són sang i fetge amb gràfics cada vegada millors i crits desesperats a tot volum, però, almenys, tot és virtual. Des d’aquest punt de vista, fins i tot es poden considerar una millora.
Tornem al xiquet de Benalup perquè, segons la notícia, tot plegat fou “un accident” com el del senyor Froilà Maritxalar i Borbó, que amb només 13 anys es pegà un tir al peu davant de son pare. Aquestes coses generen un estrany concepte d’accident. Si, per una banda, tens la filla de Franco amb un tir al cul, per l’altra tens el Fraga vestit de tirolès i amb una escopeta fumejant a la mà, i al mig el dictador dient “qui no sàpiga caçar, que no vinga”, això no és un accident.
Vull dir que un accident és un dany causat per una situació fortuïta, casual, no és anar amb una escopeta disparant a tort i a dret. De tots els que passen cada any, sovint es repeteix aquell que consisteix en pegar-li un tir a una persona que no coneixen de res, un caçador solitari o que s’havia apartat del seu grup o, fins i tot, un caçador de bolets. I allò més normal és que facen amb ell el que fan amb els coloms, però fugint a tota virolla (mai millor dit).
És, també, com eixe altre “accident” dels bous. Eixe accident que quan s’albira fa alçar la gent de la cadira, i es comença a sentir un sorollet que creix i es transforma en un crit cada vegada més fort i més agut, fins que es talla en sec amb el silenci de la consumació que dóna pas al morbo: “l’ha matat? Serà greu?”. Tothom s’ha alçat a les grades, els cadafals, las barreres i els balcons i té el coll ben estirat per a no perdre’s detall, i pregunta si és del poble o foraster, i unes persones a les altres es tornen a contar la jugada.
És l’accident de Ratón, dels bous que valen molta pasta de llogar perquè han matat gent.
Afortunadament no sóc assidu de les urgències, però el pare i la mare són majors i, per aquestes coses i algunes altres, he anat unes quantes vegades els últims anys. I cada vegada que he anat m’he trobat amb un “accidentat” com el de la ferida de banya a la seua panxa con un meló d’Alger que no s’estava tancant bé, que supurava. La mare, pobre, em digué “que estava un poquet retardat” (les buscà, però no trobà altres paraules millors) i que li agradaven els bous. Que “els altres no poden fer res si ell vol eixir” i que, al final, l’enganxà. Altra vegada fou un de 140kg que el bou havia portat molts metres rodolant com una pilota de platja sense, afortunadament i malgrat les enormes probabilitats, haver clavat les banyes per enlloc. No es podia ni moure per la suma dels colps i la seua obesitat, i la gent de l’hospital que l’havia de moure ho feia amb molta cura de morir esclafada.
L’altre dia em contaven que el bou havia enganxat el fill de l’home del paraigua de Rafelbunyol. Morí al juliol del 2011, quan el bou el cornejà i el rebentà contra una paret als pocs segons que el soltaren. Es trobà l’home del paraigua a la mà al mig del seu camí, sense la més mínima capacitat de reaccionar. Al primer pas que intentà donar, es caigué a terra. Qui em contà l’accident del fill diu que el xic no és aficionat, que estava parlant amb amics quan arribà el bou i que la gent amuntegada front a les barreres verticals no deixaren que es poguera refugiar a temps.
Res de tot això és un accident. És com conduir borratxo, com creuar l’autopista, com manipular la instal·lació del gas, com obligar una persona a pujar a una bastida sense proteccions, com quan un animal cansat dels colps mata el domador del cir. És com disparar a prop i en direcció a les cases, fins i tot a tocar de les finestres on dorm la gent que ha de patir el perill que representa la mera presència dels caçadors a prop seu. És com donar una escopeta a un xiquet i ensenyar-li a matar. És com que una persona estiga davant d’un bou, amb o sense limitacions físiques o psíquiques.
És una tragèdia tan previsible com inevitable és el patiment dels animals. No és un accident.
