Amb Elegido al cor, assassinat fa pocs dies a Tordesillas. A les pel·lícules, la persona a qui van a executar sent els colps de martell de la gent que està bastint el seu patíbul, i que li fan de compte enrere. El dissabte passat, quan la 9a manifestació antitaurina d’Algemesí arribà davant de la plaça quadrada en construcció, sonaven eixos mateixos colps de martell. Hi ha 28 jònecs, 9 erals i 10 vedells,47 animals innocents, sentenciats a martiri i mort durant la setmana de bous d’Algemesí. El compte enrere dels martells, però, era per a nosaltres, que no podrem fer res per tots ells.
Manifestació a Algemesí. Foto: Gent Animalista
La potestat d’alçar el patíbul sempre ha estat una mostra de poder. A molts pobles de l’edat mitjana, la forca es mantenia a un lloc ben visible com a amenaça del poder senyorial. La Inquisició espanyola cremava vives les seues víctimes per a fer evident el seu poder, i les guillotines de França feren rodar els caps de la noblesa per a mostrar que eixe antic poder s’havia acabat. Cada plaça de bous és una expressió de poder de la indústria taurina, l’estaca vella i podrida de la qual el dissabte estirava molta bona gent a Algemesí i a Madrid.
Està tan corcada que salten estelles amb cada estirada, però resisteix. Està falcada per la història i les lleis de l’estat espanyol, per a qui també és una expressió de poder. Per això, cada any la sostenen amb milions d’euros dels nostres impostos que arriben de fons europeus, ministeris, conselleries i diputacions. És una prioritat que s’escapa de les retallades, a diferència de la sanitat, l’educació, les polítiques d’igualtat, la solidaritat, les prestacions socials…
El patíbul serveix perquè tothom puga “gaudir” del privilegi de no ser la víctima. S’alça ben amunt perquè la gent puga veure la matança,perquè l’execució siga una lapidació d’ulls i crits com els dels taurins d’Algemesí. Em fan pensar en Goya, el gran pintor a qui diuen taurí perquè signà la sèrie de gravats de La Tauromaquia (1816), que són una crítica a la barbàrie com Los Desastres de la Guerra (1810-1815) o Los Caprichos (1799).
El nº 24 d’aquesta última sèrie es diu No hubo remedio. Al centre, un ruc porta una dona cap al martiri. La blancor i la llum es concentra en aquests dos éssers envoltats de negror. A cavall, el braç de l’autoritat mira de reüll la víctima amb el Sanbenito, i amb més satisfacció encara, la gentada que participa del linxament. És el que veig als Sanfermines, el que li passà al pobre Elegido aquesta setmana a Tordesillas i el que passa al patíbul d’Algemesí durant les becerra des cadafaleres.
“No hubo remedio” (Los Caprichos, nº24). Goya.
El dia de la manifestació, eixa mola de fusta que ocupa la plaça Major encara és un esquelet sobre el qual estan clavant els elements finals,com els seients de les grades, les separacions entre cadafals o els tancaments exteriors perquè no es puga veure la barbàrie des defora. Ells són allí, amb els seus martells. Hi ha qui diu que la plaça quadrada d’Algemesí és una obra mestra de l’enginyeria. Veient com cada any aquella gent dels martells, arribes a la conclusió que el mestratge només pot radicar en el disseny, mai en la factura. S’aturen per a cridar, insultar i amenaçar i, al davant nostre i pels voltants,apareixen les cares negres de Goya.
Plaça d’Algemesí en muntatge. Foto: Gent Animalista
Sempre ens han volgut gravar a foc que la normalitat està en la inacció,i per això li diuen festa a l’acció controlada i limitada pel seu estatu quo. Als seus caps encara funciona el principi de la crema de bruixes,encara ens pensen com a xusma que crida davant el patíbul i que fa un breu silenci quan el botxí inicia l’execució per si hi ha un “accident”,per si la destral no encerta el coll o el colp de la forca no el trenca. El 2011, el catedràtic Luís Martín Arias va dir, en defensa de
la matança del Toro de la Vega, que “en la cultura tradicional no es creu que la violència es puga eradicar i, per això, s’ha de dirigir cap a objectius no humans mitjançant una festa”.
“La desgraciada muerte de Pepe Illo en la plaza de Madrid” (La Tauromaquia, nº 33).
El quadre, però, és molt distint al gravat de Goya. Davant d’aquell dantesc esquelet que engoleix autoritats, catedràtics i homes amb martells, està la gent que lluita per soterrar els patíbuls de la tauromàfia en el passat. Tota la llum és a fora, no tenim res a fer amb aquella gent fosca.
I, a fora, també està la gran majoria de la gent que mai s’arrimarà als patíbuls i que ha de saber que la inacció no és cap normalitat, que no és neutra perquè juga a favor dels interessos dels mercaders de la tortura. El fet de mirar cap a altra banda juga a favor de l’alcalde d’Algemesí, que censura els mitjans de comunicació i afirma que l’ajuntament és una propietat privada. Juga a favor de tots els negocisque s’enriqueixen amb el patiment dels animals, que s’aprofiten dels diners públics que després falten per les necessitats de veritat. Mirar cap a altra banda permet que ajuntaments on diuen que no n’hi ha diners per a ajudar les persones que seran desnonades, o les que no poden comprar els llibres dels seus fills i filles o no poden menjar sempre que tenen fam, destinen diners a la tauromàfia, molts diners.
