El 20 de febrer de 2012, el Consell de la Generalitat Valenciana iniciava el procediment per a declarar Bé d’Interés Cultural Immaterial la tortura taurina a les places i el linxament de bous al carrer. Era el resultat de la campanya mediàtica protagonitzada pel conseller de Governació d’aleshores, Serafín Castellano, i tenia dues propostes estrella: a més d’aquesta, la creació de càtedres taurines a les universitats valencianes.
Dos anys i mig després, el relleu de Castellano a la conselleria torna amb el mateix numeret. Luís Santamaria anuncia, aquesta vegada, que reformarà el mil vegades apedaçat Reglament de Bous al Carrer per a que la tramitació d’autoritzacions pels linxaments públics d’animals siga més fàcil i còmoda. Diu que el certificat de tradicionalitat requerit fins ara ja no serà necessari, perquè estem davant d’una tradició valenciana i punt. De nou, anuncia la declaració del BIC a través de la Llei de Senyes, la mateixa amb la que ens pretenen “vigilar”. Santamaria diu que ja ho té parlat amb la consellera de Cultura.
Són, de nou, declaracions davant el món taurí, de l’Associació de defensa dels bous al carrer (sic) i de la Federació de Penyes Taurines. I és, com demostren els 19 anys de subrègim, l’única cosa que saben fer a més de parar cada 4 anys a la benzinera de vots per a carregar el dipòsit de la seua màquina de desgovern i corrupció. El projecte de Llei de Senyes té tots els ingredients: secessionisme lingüístic, ascensió als altars del museu de cera (Lo Rat Penat) i del dels horrors ( la RACV) i bous. Bous i més bous.
Semblava que Castellano esperava un camí plàcid pel seu projecte. Moltes organitzacions animalistes, entre les que estava Iniciativa Animalista del País Valencià constituïren la Plataforma Carles Pinazo per a fer evident que la tortura taurina no és patrimoni cultural valencià. El patrimoni cultural és allò que identifica i uneix la gent, i la tortura taurina és un negoci recolzat per una minoria que omple unes poques butxaques i que s’imposa a la majoria, amb el suport d’una classe política acostumada a donar l’esquena a la ciutadania per a executar els foscos acords de despatx, llotja i barrera.
El rebuig a aquella iniciativa fou general. La Llei del Patrimoni Cultural Valencià estableix que determinades entitats de reconegut prestigi, a petició del Consell, emeten un informe favorable o desfavorable a la declaració. També diu que es poden demanar informes a les organitzacions que siguen referents, i la Carles Pinazo emeté el seu per avançat, a iniciativa pròpia.
Cal destacar l’exemplar resposta de les entitats requerides. La Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles resolgué taxativament amb un breu escrit en contra de la declaració, i la Universitat de València emeté un complet informe. Recordem especialment l’espectacle vergonyant que el PP oferí en el cas del Consell Valencià de Cultura, amb el desembarcament de Consuelo Císcar a la institució convertit en una actuació d’urgència per a impedir l’aprovació de l’informe elaborat per la Comissió de Promoció Cultural.
Era igualment contrari amb 8 vots a favor, 1 en blanc i només 1 en contra. Com els altres, establia que la tradició no justifica la violència, l’abús i la injustícia o el risc evident per a les persones, i que una sensibilitat de respecte feia molt que superava la vella cultura de la depredació i el maltractament que representen les tortures i linxaments públics d’animals. Sota la vigilància de Císcar, les 11 persones membres per designació del PP votaren en contra al Ple, front a les 8 que l’havien aprovat a la Comissió.
Aquestes últimes emeteren el següent vot particular: “Les persones sota-signants, membres del CVC, manifestem la nostra posició contrària a la declaració de BIC dels Festejos taurins: corregudes de bous i bous al carrer, per la qual cosa subscrivim l’informe adjunt. Signat: V. González Mostoles; Glòria Marcos; Vte. Muñoz Puelles; Ana Noguera; Elena Negueroles; Fco. Moreno; Pepa Frau; Jesús Huguet”.
Finalment, aparegué un curiós informe sorpresa de la Universitat Catòlica de València Sant Vicent Màrtir, favorable a les pretensions del Consell com no podia ser d’altra manera. No serví de res: el procediment estava desacreditat i l’expedient fou arxivat i Serafín Castellano es quedà amb tres pams de nassos davant el decepcionat món taurí que, malgrat tot, no ha deixat de ser la clac del PP en cap moment (sembla que això tampoc pot ser d’altra manera).
Ens advertien aleshores que tenien molt present els terminis de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, que estableix un període mínim de 3 anys per a poder reobrir un expedient arxivat (art.27.7). Aquest termini es compleix a mitjans del 2015, mai abans de maig, quan ja s’hauran aturat les trituradores de paper de totes les conselleries i el poble valencià haurà fet fora el PP.
I Santamaria repeteix, com si el seu projecte al capdavant de Governació siga repetir les mateixes pífies. Com s’ho pensa fer per a complir amb la mateixa picada d’ullet al món taurí que ja s’havia carregat Castellano? El nyap de la Llei de Senyes no ho pot arreglar tot, no pot passar per damunt d’una llei vigent (el PP no ha fet servir el seu rodet a les Corts per a reformar la Llei del Patrimoni Cultural Valencià). Si ens estan parlant d’un frau de llei, no tindrà massa camí perquè ací està el moviment animalista per a impugnar-lo.
Sembla que, a més de la Senyera i la macrobandera d’Espanya que ha comprat Rita Barberà, el PP es vol embolicar amb una capa de torero per a tapar la gran vergonya que representa. Potser que tot es reduïsca a escalfar motors per la nova etapa a la banqueta de l’oposició mentre brolla i brolla tot el que ja no poden amagar. Han fet un brainstorming d’aquests i l’única cosa que se’ls ha ocorregut és cridar que “els catalans mos volen envair i els rojos mos volen llevar els bous”.
Serà que el programa polític del PP tan retratat, tan desacreditat, tan desert a la banda bona de les línies roges, només consisteix en repetir que el valencià no és català i que visquen els bous al carrer.
