El concepte de “persona” és filosòfic, ètic, polític. Mai no ha estat un concepte equivalent a “ésser humà” i ha canviat moltes vegades la seua definició per a excloure, o deixar de fer-ho, bàrbars, enemics, indígenes de les terres ocupades per potències europees, migrants, estrangeres, persones negres esclavitzades, explotades o socialment excloses per la segregació o l’apartheid… S’ha de tornar a revisar per a començar a incloure persones no humanes, començant almenys pels grans simis.
Pel que fa a la genètica, els i les Homo sapiens comparteixen el 99’4% amb ximpanzés i bonobos (97’7% amb goril·les i 96’4% amb orangutans). Són diferències inferiors a les que mostren altres espècies que es consideren dins del mateix gènere i família. Els grans simis mostren, a més, capacitats de comunicació i d’aprenentatge de llenguatges humans com el de signes, juntament a moltes altres capacitats “humanes”: autoconsciència, projecció de futur, planificació, construcció d’eines, transmissió de cultura…
Pozas explicà moltes d’aquestes qüestions a través de les històries d’individus concrets, moltes de les quals també es poden trobar a la pagina del PGS. De les tres que més em colpiren, la primera fou la de l’estimat Coco, el ximpanzé que visqué presoner de l’infame Zoo de Vivers de València des de 1978 fins al dia de 2005 que el mataren.
Coco observà les rutines de l’equip de neteja de la zona exterior de la seua presó. Cada dia, quan acabaven, marxaven un temps i deixaven la porta d’entrada oberta fins que tornaven, la tancaven i obrien les gàbies dormitori per a que el grup poguera eixir a l’exterior. Amb aquestes dades, Coco planificà i executà la seua fugida. Al final de la jornada, se les arreglà per a no ser detectat, no entrà als dormitoris i s’amagà a la zona exterior. Passà tota la nit a fora, renunciant al menjar que es un dels mecanismes d’atracció del grup cap a les cel·les. Quan arribà l’equip de neteja, aconseguí romandre amagat sense que se n’adonaren i, quan marxaren, actuà amb rapidesa per a alliberar la seua família i fugir.
Sabia el que havia de fer per fugir, però no sabia el que es trobaria. Acorralat, va ensenyar les dents, un gest d’estrès típic dels ximpanzés que estan aterrits, i els policies ho interpretaren com una amenaça. El mataren a trets amb 32 anys, 27 d’ells a la presó de València. La seua família fou capturada: el seu fill Pascualín de 6 anys, la sua filla Kate, de 14, i la major Chispi, de 18. A la seua companya Mirinda, de 33 anys, l’atraparen amb el fill més menut de tots als braços, un nadó que també es diu Coco.
Mirinda ha tingut més fills amb el Napoleón, altre mascle esclau, a la nova presó del Bioparc. Alguns individus han estat venuts a altres zoos.
La carrera per arribar a la Lluna convertí alguns ximpanzés en els primers pilots de les naus espacials nord-americanes. El primer fou el Ham, i l’Enos fou el primer en orbitar la Terra. Enos volà, 8 anys abans que Neil Armstrong donara aquell gran pas per a la Humanitat, a la cinquena missió del programa Mercury. Hagué de pilotar la nau, i el forçaren a aprendre els moviments concrets que havia de fer amb un sistema de premis i càstigs: durant 1.250 hores, si l’encertava rebia cacaus i altres llepolies i, si fallava, rebia descàrregues elèctriques.
A la nau, una de les conseqüències posteriors a l’enlairament i al xoc amb l’atmosfera fou que la màquina encarregada del sistema de premis i càstigs fallà després de la primera òrbita terrestre, i invertí els seus termes de funcionament. Cada vegada que Enos feia correctament el que havia de fer patia una descàrrega elèctrica, però ell no deixà de fer-ho. Completà la segona volta a canvi de múltiples descàrregues i uns 90 minuts de patiment. Quan el tragueren de la seua càpsula de tornada, es dedicà a abraçar els mariners del vaixell que el rescatà i a donar salts d’alegria per la coberta. Era un ximpanzé de 5 anys.
El 4 de novembre de 1962, poc més d’un any després, Enos morí a causa de la sigel·losi, variant de la disenteria per a la que no es coneixia aleshores cap tractament antibiòtic. Tampoc importava: l’únic que interessava era si la infecció tenia res a veure amb el vol espacial, i no trobaren cap indici. Patí vivisecció durant els seus últims mesos de vida i, finalment, s’investigà amb el seu cadàver, que després fou eliminat sense deixar rastre.
Finalment, està el Booee. Roger Fouts és un psicòleg especialitzat en la investigació amb primats que aprenen el llenguatge de signes humà. El 1970, Fouts arribà a l’Institut d’Estudis amb Primats de Normal, Oklahoma, amb la ximpanzé Washoe, amb qui acabà treballant més de 30 anys. Foren 10 anys d’enfrontaments amb el director del centre, que semblava gaudir dels càstigs físics als animals. També castigava la disconformitat del Fouts, venent a laboratoris de vivisecció els joves ximpanzés que començaven a aprendre el llenguatge de signes. Tot semblava que havia acabat quan aconseguí marxar a l’oest per a dirigir l’Institut de Comunicació Ximpanzé i Humà de la Universitat Central de Washington, del que han sorgit importants descobriments.
Durant la gravació d’un reportatge per a la televisió, Fouts entrà a un laboratori on experimentaven amb ximpanzés. Quan el veié, un dels animals començà a moure violentament la gàbia on estava tancat, agafat dels barrots. Aconseguí atraure l’atenció de Fouts i li digué amb llenguatge de signes: “Hola, sóc el Booee. Hola, sóc el Booee”. Era un d’aquells xicotets que havien estats enviats des d’Oklahoma a l’infern i que, després de 14 anys, encara recordava el llenguatge de signes.
Milers de persones veieren el reportatge i escoltaren la història del Boee, contada pel Roger Fouts. També hi havia moltes persones sordes que “sentiren parlar” l’esclau engabiat, al que havien inoculat l’hepatitis. Una forta campanya de cartes i trucades telefòniques el salvaren, junt a 8 individus més. Foren a viure a un santuari per a primats de Califòrnia.
Mentre Pozas repetia les paraules del Booee, recordí la força d’aquell crit del jove Kunta Kinte, aquell home que capturaren a Àfrica, que es negava a renunciar a ser ell i que rebé una fuetada, i altra, i altra, fins que digué que digué “Em diuen Toby”. A Raíces, emesa al 1979 pels Grandes Relatos, vaig veure per primera vegada el patiment de les persones tractades com a coses, que rebien fuetades com les descàrregues elèctriques que patí l’Enos, que somniaven amb la llibertat com el Coco, i repetien el seu fals nom com el Booee.
