Els i les que no ho sabíem, hem aprés el que és una “corraleja” a Turbaco (Colòmbia, departament de Bolívar). Aquests esdeveniments són la quinta essència de la tortura taurina, tal i com era la cosa quan va nàixer. Solten un bou en corda i el corren fins que decideixen que ja s’han divertit prou i, aleshores, li fan de tot, literalment de tot. Li peguen puntades de peu al cap, a la boca, als testicles. El colpegen amb pals, barres de ferro, amb les pròpies mans. Li claven tot el que estiga afilat: navalles, ganivets, ferros punxeguts, pals afilats… Si poden, l’esbudellen viu.
Si no tinguérem costum, ens sorprendríem de l’estreta germanor d’aquesta salvatjada amb Tordesillas (Valladolid, Espanya). Resulta que, com és tradició pura, està protegida per les lleis. També resulta que els taurins aficionats a tortures més sofisticades mostren un gran neguit i diuen que no volen posar a remullar les seues barbes, perquè no són iguals que les d’aquest incòmode veí. Ja tenim al davant, altra vegada, aquesta teatral esquinçada de vestidures per a fer com si torturar una miqueta menys fóra equivalent a no torturar.
Resulta que a Turbaco, com a Tordesillas, Algemesí, La Vall d’Uixó o Aranyuel, les festes i costums locals no es poden tocar, on aniríem a parar. Diuen que de vegades pot passar alguna cosa, però que no és per a tant. Que en altres pobles o en altres festes fan coses pitjors, que bé que matem els animals per menjar-se’ls i que tot és una campanya orquestrada pels grups animalistes, que són iguals que els terroristes. Aquesta ha estat, precisament, la genial eixida d’Álvaro Uribe, un amb el nivell d’Artur Torró o del Vicent Ramón Garcia Mont i que arribà a President de la República.
No fem broma fàcil amb això, que només cal dir les paraules màgiques: Lerma, Zaplana, Olivas, Camps, Fabra. Almenys, podem contar el mestre Albinyana i no fem el 100%. Segur que a Colòmbia no fan el 100%… Això espere.
L’altre esdeveniment ens trasllada a les Canàries. A l’illa de Tenerife, com a molts altres llocs, els reis arribaren amb el seu ramat de camells que, després, resultà que eren els mateixos que utilitzen pels passeigs turístics del parc de Timanfaya, a Lanzarote. Començaren a circular fotografies d’un bolquet, com els que carreguen d’enderrocs, ple de camells amuntegats i lligats. Era a la bodega del vaixell que els transportava d’una illa a l’altra.
Les imatges ha servit per a il·lustrar el que hi ha al darrere d’aquest tipus d’espectacles amb animals, quina és la realitat de la “màgia” amb la qual volen entabanar la gent menuda i també la que no és tan menuda, que ha de continuar ensenyant que la cigonya ve de París, que els reis d’Orient existeixen i que un animals lligat i aterrit pels sorolls fa molta, molta, molta il·lusió, siga als infames centres de tortura que anomenen circs, a la desfilada dels reis, a la benedicció de Sant Antoni o allò que anomenen “boato“(!!!) de la desfilada de moros i cristians.
Immediatament, l’associació de persones criadores de camells de Timanfaya emeteren un comunicat negant el maltractament. Dóna la sensació que existeix un formulari titulat “Com anell al dit. Ens haurien d’estar agraïts”, amb un espai en blanc per a l’assumpte i un gran requadre per a omplir de justificacions. Ací, i com no podia ser d’altra forma, ens expliquem que no sabem res dels camells, que ells sí que ho saben i que eixe viatge és d’allò que més agrada a un camell.
Ens diuen que busquen estar amuntegats els uns amb els altres. Supose que quan vas a Timanfaya i els veus fent llargues esperes amb aquelles cadires a sobre, posats en fila com si foren cotxes aparcats al carrer, també serà perquè ho estan desitjant. Malgrat que estan com més els agrada estar, els posen unes cintes inmobilitzadores perquè… perquè si, perquè no es tracta d’una gèlida nit al desert d’Aràbia. Per suposat, les cintes no els fa cap mal, ni un, ja que estan magníficament dissenyades perquè l’animal ni se n’adone que no es pot moure. Tenim el gran avantatge que és un camell, animal dur com cap altre i que no necessita ni aigua ni menjar per al viatge.
Incorporem aquest formulari amb assumpte “camells” a l’arxiu on ja destaca el dels bous al carrer, tan adaptats als negres calaixos deixats al sol que es troben com a casa, només ixen perquè estan desitjant rebre les carícies i magarrufes de l’amable, cívic i completament abstemi públic. El meu preferit és el de la tortura taurina que signa el professor Illera, qui diu que, gràcies al miracle de les betaendorfines, que només es dóna en aquests animals, senten un plaer orgàsmic mentre els claven de tot i es dessagnen a poc a poc.
L’infern del circ amb animals ens facilita un formulari per cada animal que tortura: lleons, óssos, elefants, foques… Només cal mirar les seues cares de felicitat a les gàbies. Al seu costat es troben els del zoos, aquaris, bioparcs i oceanogràfics plens d’animals capturats als seus hàbitats pel seu bé, per la conservació de la seua espècie, on maten tot allò que els sobra i no poden vendre també pel be de la natura.
Es completa amb altres documents justificatius d’aquest tipus, com el de la felicitat del cavall al tir i arrossegament o l’increïble món dels coloms entrenats per a la violació col·lectiva d’una pobre femella, davant la mirada embadalida dels “esportistes”. El reglament de la columbicultura diu que aquesta gent, que persegueixen el pilot de coloms en moto o en cotxe per no caminar, són esportistes.
Dóna igual el què, l’on, el com i el quan, sempre és el mateix. Sempre hi ha víctimes animals i negoci a la seua costa, associacions de persones expertes en defensa de la cosa i gent de la política defensora de les velles tradicions i dels drets de la gent a fer i desfer, dret que, literalment, ha de passar per sobre dels animals. Sempre, el fet és previ a la justificació i la qüestió està en justificar-se, en justificar qualsevol cosa.
