Les circumstàncies són de traca i mocador: un dia de linxament de bous al carrer del 2009, un animal tombà una tanca mal fixada, escapà del recinte i enganxà una persona que caminava pel carrer, provocant-li greus lesions. Les indemnitzacions a la víctima havien de superar els 60.000€ que cobria l’assegurança obligatòria (pagada per l’Ajuntament, clar que sí) per a accidents fora del recinte tancat, entre altres, per eixe element mal fixat. Recordem que les normatives estableixen l’obligació de revisar les instal·lacions abans de començar els linxaments.
Continuem: l’Ajuntament, en lloc d’assumir la responsabilitat i vetllar pels drets de la víctima, que és veïna del poble, l’ha portada per un calvari judicial i l’ha obligada a recollir sentències favorables per totes les estacions fins a l’última instància d’apel·lació. Per això, s’ha de sumar a la indemnització totes i cadascuna de les injustificables minutes de representació legal i costes judicials que eleven la quantitat més enllà dels 180.000€. Aquest Ajuntament ha de fer front a 120.000€ i, com que representen una cinquena part del seu pressupost anual, ara reclama que se li impose a la víctima un sistema de pagament a
terminis.
A l’assemblea intervingueren membres de la penya taurina responsable del nyap del 2009. Entre mostres generals de suport i aplaudiments, vingueren a dir que les coses són així i què li anem a fer. L’agrupació compta amb el total reconeixement de l’Ajuntament, des d’on afirmen que els linxaments, “agrade o no, són tradició” i que “repercuteixen econòmicament en el municipi” (no és broma, la gent sentí de boca del senyor alcalde que la tortura taurina repercuteix econòmicament en el municipi mentre els clavaven per l’esquena 120.000€). Per suposat, Gestalgar no els va a prohibir ni a limitar: s’estudiarà la contractació d’una assegurança amb més cobertures i més cara (pagada per l’Ajuntament, clar que sí).
I, com que “els diners han d’eixir d’alguna banda”, l’Ajuntament parlà de la gran oportunitat que representava un nou abocador de residus, l’enèsim pou de merda que ferirà la Serrania. L’objectiu del tràfic de residus és la mina a cel obert del Pinar de Gestalgar, a tocar del Túria i de la carretera de Bugarra, que omplirien de “residus industrials no perillosos”.
Al cinisme manipulador d’aquesta “democràcia directa”, sense accés a tota la informació, amb l’amenaça del llop de les retallades i de la competència entre ajuntaments per les engrunes del tràfic de residus a uns pocs cèntims la tona, s’afegeix el d’aquests noms nascuts per a enganyar. I és que la llarga llista d’autoritzacions “especials” per a abocaments, quan aquestes instal·lacions ja estan en funcionament i són un mal consumat, demostra el valor de categories com “residus no perillosos”. Per exemple, amb l’autorització de les administracions competents, es llançaren cadàvers de vaques matades per patir EEB (“vaques boges”) a un abocador de la Serrania que no estava destinat a aquest tipus de residus perillosos.
El centre d’hemodiàlisi de Cullera està tancat des de l’1 de gener. El famós Hospital de la Ribera (a Alzira) ha decidit eliminar l’intermediari, també una empresa privada, i ha imposat el desplaçament dels i les pacients renals de Cullera fins a les seues instal·lacions amb un transport que només fa un viatge d’anada i de tornada. Per a aquestes persones, el negoci amb la salut i el deteriorament de la qualitat assistencial es tradueix en les 6 o 7 hores que tarden en rebre la seua atenció mèdica i tornar a casa. Per a altres 6 persones treballadores del centre de Cullera significa la pèrdua del seu lloc de treball.
L’alcalde, Ernesto Sanjuan, no ha donat encara resposta a les persones que li pregunten què pensa fer per a evitar la pèrdua del servei mèdic i dels llocs de treball. Pel que sembla, estava molt afaenat obtenint 40.000€ de la Diputació de València per a restaurar la plaça de tortures del càmping Santa Marta, una ruïna dels anys 1960 abandonada des de no se sap quan. Segons aquest Ajuntament, que acumula un gegantí deute de desenes de milions d’euros i que no pot donar cap ajuda per a protecció d’animals abandonats “a causa de la crisi”, la magnífica iniciativa respon a l’enorme potencial d’aquesta instal·lació i a la gran demanda de “la penya taurina ‘El Burladero’ i altres” (em recorda aquell acudit de la persona que no recordava si havia anat a París una vegada o cap).
Són dos exemples paradigmàtics de com tanquen amb pany i forrellat la caixa dels diners de tothom amb absoluta intransigència, de com són un frontó per a una víctima d’un accident o per a persones dependents d’una prestació mèdica que condiciona la seua qualitat de vida, de com resten impassibles davant la pèrdua de llocs de treball que, a més, generen una important rendibilitat social. I, també, són exemples del que costa la tortura taurina i de les enormes facilitats perquè els diners brollen de colp, i sense cap impediment, per escletxes plenes de teranyines que semblaven cegades.
El seu “compromisos amb la festa” i la seua defensa de “les senyes d’identitat” són una imposició que han de pagar les persones malaltes renals, les desnonades, les jubilades amb pensió mínima, les que perden la prestació social, les que es queden sense treball, les joves sense treball, les que han de mantenir amb els seus pocs diners les protectores de gossos i gats… És una imposició que, com sempre, omple unes poques butxaques.
A tots els pobles hem d’aprendre aquesta lliçó, hem de saber quant costa la tortura taurina, quant es gasten de tot allò que ens retallen, quant ens costarà a tots, i especialment a la gent que no recolzem la tortura taurina, els seus imprevistos, les seues assegurances i els seus accidents. Podem organitzar assemblees, com la de Gestalgar, on l’equip de govern explicite quant es gasta i quantes subvencions “sense cost” reben de la Diputació i altres administracions per a tortura taurina.
