La ponència del mestre (i algemesinenc) Francesc Viadel sobre les conseqüències culturals, socials i polítiques d’eixa restauració reaccionària al País Valencià, amb l’anticatalanisme i el blaverisme com a armes, inclogué un anàlisi sobre l’estrangerització de la dissidència, sobre la farsant construcció ideològica de la persona mal valenciana, renegada i, per tant, sense dret a dir-se valenciana.
El relat mostrà la força i l’ús dels símbols/disfressa i els símbols/pretext: lluny de compromisos gens convenients per a l’ordre establert, la valenciania de pro radica en el vestit de fallera o de faller, l’adhesiu de la Reial Senyera al cotxe o el passe de temporada pel Mestalla (les adaptacions localistes i les alternatives futbolístiques no tenen el mateix valor, més enllà de la seua valencianitat). Així, “allò valencià” deixa via lliure per a la castellanització a través de l’ensenyament o els mitjans de comunicació, per a la renúncia permanent a una llengua convertida en conflicte, pel setge a la Universitat, per a l’abandó i fins i tot la persecució del teatre i de totes les altres propostes culturals en valencià…
La idea és tan interessant com el marc temporal, entre la tramitació i aprovació a les Corts Valencianes de la Llei de Símbols, el 1984, i el mimètic procés que tornem a patir amb la Llei de Senyes. Ara, es tracta d’elevar el llistó perquè la tortura taurina (i altres formes de tortura i explotació animal, com el tir i arrossegament o la columbicultura) entren en la categoria de símbols/pretext a través de la de símbol/disfressa. Es tracta de clavar tot això a dins de la seua processó cívica, la de veritat, eixa que han fet servir per a amagar l’espoli fiscal permanent, la trama Gürtel, el lladronici de la banca valenciana, els pressupostos de Calatrava esclatant com les roses de dacsa i tot el que han volgut i els ha vingut bé.
S’explica molt bé. El tripijoc taurí sempre ha existit, no s’ho ha inventat el senyor alcalde de Gandia amb la seua plaça portàtil a l’estiu i els seus favors que es paguen o es pagaran amb altres favors a dins del negoci de la tortura taurina. Ara, però, tenen al davant el moviment animalista i, per això, el volen declarar oficialment “mal valencià”, el volen estrangeritzar. I així, embolicats amb la seua valenciania instrumental, els diners que fan volar de les arques d’ajuntaments, diputacions i Generalitat estarien més abrigats.
La jugada no els pot funcionar de cap manera: l’animalisme és transparència, és una paret de vidre amb la que topen una i altra vegada amb tot l’impuls de la seua prepotència. La comptabilitat creativa i la propaganda justificativa han pogut tapar el Bigotes amb els seus “regals” o les constructores beneficiàries de requalificacions amb les seues transferències a Suïssa, però mai podran amagar la sang i el crit dels bous. Ni amb una Reial Senyera tan gegant com la bandera espanyola que s’ha comprat Rita Barberà ho podrien tapar.
El patiment dels animals no es pot adornar ni relativitzar. Una vegada, una persona d’esquerres deia que allò “raonable i inevitable” era un acord de mínims entre l’animalisme i l’afició als bous al carrer, que s’havien de donar per bons els que considerava com aspectes més “amables” dels linxaments i que s’havien d’abolir els “extrems”, que segurament no anirien més enllà de la tortura i matança a les places. Només cal posar llum sobre l’estadística de persones ferides i mortes als bous al carrer, sobre les terribles lesions i morts dels animals per esgotament i pànic, sobre la matança anual de salvatges (“cerrils”) per a justificar el negoci i sobre l’enorme despesa pública que aquest genera per a deixar clar que “raonable” vol dir foscor, fer la vista grossa i mirar cap a altra banda de l’explotació, del patiment humà i no humà i del malbaratament de recursos.
La profunditat d’aquesta transparència es feu tangible a la jornada organitzada per CUP-Alternativa per València, “Participar i Decidir. Experiències”. Mentre Arantza Ruíz de Larrinaga, militant d’EH-Bildu i Directora General de Participació a la Diputació de Guipúscoa, ens parlava d’assemblees i jornades per a promoure coses com un transport públic per a totes i tots, jo feia una comparació mental amb la cort del reietó (mai millor dit) Rus. Al centre de la imatge estava la plaça de tortures de València i tot el pressupost de la Diputació que vola per a mantindre moltes de les mil i una capelletes del món tauricida valencià, tot d’esquenes a la ciutadania i a anys llum dels pressupostos participatius de Guipúscoa i d’Illumbe, la plaça que ja no és de tortures i que és del poble de Donosti.
Amb el linxament de bous al carrer els ha de passar el mateix que amb la tortura taurina a les places, amb la qual tampoc els funciona el seu intent d’identificar-la amb la identitat espanyola. No la poden posar al nivell de “la Roja” perquè és una antiga salvatjada d’una violència tan injustificable com evident. No enganya la majoria de gent, molta tan “espanyola” que se’n riu de les acusacions d’antiespanyolisme que reben. Al País Valencià també fa molta gràcia que, de sobte i per decret de les elits manipuladores del concepte de valenciania, et vulguen convertir en una mala valenciana per rebutjar la tortura taurina.
Aquesta retratada tan grollera por ser el punt d’ancoratge en moltes consciències d’una valencianitat de veritat, oberta i integradora, sense disfresses ni justificacions del que no es pot justificar i que desmunte el seu règim bastit a partir d’aquella batalla de València feta amb imposicions, negacions, exclusions, insults, persecucions, bombes, amenaces i assassinats.
