Així és com ho havien pensat aquells militars guanyadors d’una guerra que feren obrir els forats. Cavaven mentre aquell forner de 22 anys, aquell llaurador de 45 o aquell obrer de 19 eren vius. Preparaven la tomba d’aquell home amb uniforme, a qui la seua família homenatja com a “una persona humil que fou lliure i mai servil”. La d’aquelles persones recordades per plaques on figuren banderes i escuts polítics, tan a prop uns dels altres com tan llunyans estan a fora del cementiri. Amb eixa terrible i fastigosa premeditació ompliren milers de forats per tot arreu.
Les immenses fosses del Cementiri General de València són, com digué Francesco Cossiga, “les més grans de la història europea del segle XX”. La de la secció 5a dreta és la més gran, amb quasi 15.000m² i més de 16.000 víctimes segons els registres. S’han de sumar les milers que, segons els testimonis, es llançaren durant les primeres setmanes després de l’entrada de les tropes feixistes a València, sense que quedara cap constància documental.
El 2014 es trobaren les restes de les cambres de gas al camp d’extermini de Sobibor, destruït per el 1943 per a esborrar les proves del genocidi. Nosaltres estem més a prop d’aquest propòsit d’ocultació i negació que del de memòria i reparació: el 2006, l’Ajuntament de València començà a destruir les fosses de la secció 7ª dreta, abocant les restes de les víctimes a una antiga pedrera de Sagunt que reomplien per a convertir-la en zona verd de la bombolla immobiliària. Quan la notícia aparegué als mitjans de comunicació, l’Ajuntament declarà que tot havia estat un error i que havia tornat les restes al seu lloc d’origen on, en tot cas, ja no es podrà documentar com foren soterrades. Afortunadament, tenim els registres sistematitzats pel Fòrum de la Memòria del País Valencià, que dibuixen sinistres quadrícules tridimensionals amb el llocs d’enterrament marcats amb una lletra i un número per a la posició (A6, B10…) i altre número per a la profunditat. Hi ha 10 capes a cada fossa i més de 26.000 víctimes soterrades.
Aquesta desfeta no ha estat l’últim abús. Les obres i destruccions als llocs de les fosses no s’han aturat, i al centre del de la de la secció 7a han situat l’infame monument que iguala víctimes i botxins que mataren “per l’Espanya que creien millor”. Senzillament, l’estat espanyol nega la maldat i, per descomptat, no vol que es documente.
A Paterna, entre capa i capa de terra i calç, els cadàvers eren llançats els uns sobre els altres i això ha fet que les restes de sota s’impregnaren de l’ADN de les de dalt, impedint identificacions amb aquest mètode. “Contamíname, mézclate conmigo” que deia aquella cançó, literalment i fins al moll de l’ós. Sembla que això només pot passar als sacs del sistema, que són els mateixos per a tots i totes nosaltres. Totes i tots foren als mateixos camps de concentració, les mateixes presons, els mateixos centres de tortura, les mateixes “saques”, els mateixos murs d’afusellament i les mateixes fosses.
Llei Mordasa i Llei de Senyes, tothom al mateix sac. Cues de l’atur, sales d’espera a urgències i les cinc de la vesprada front als barracons de les escoles, on es barregen els idiomes i els colors i les distintes formes i “solucions” del patriarcat. Cues d’Estrangeria i CIEs. Hipoteques enverinades i desnonaments. Repartiments de menjar, cues de la fam, contenidors oberts de nit. I manis i protestes, moltes manis i protestes contra això i contra allò altre. Els nostres espais comuns es fan així. Ens els fan.
Aquesta és la lliçó que aprenc dels i les que són sota terra, víctimes del franquisme que cantaven himnes diferents o que no en cantaven cap, juntes malgrat tot el que les havia separat i enfrontat i segurament que en molts casos malgrat elles mateixes, 38 anys abans que es signaren els Pactes de la Moncloa i s’acabaren de muntar els pessebres del postfranquisme. La història té aquestes coses i ens dóna aquestes lliçons. Ho sent per qui no ho puga pair, siga pel motiu que siga.
Dissabte fou l’acte d’homenatge a les víctimes al Cementiri de València, i diumenge a Paterna. A València convocava la Plataforma per la Memòria Històrica del País Valencià, de la que forma part el Fòrum per la Memòria Històrica del País Valencià. L’acte de Paterna l’impulsava la Plataforma 14 d’Abril per la III República, amb el suport de la Federació Estatal de Fòrums per la Memòria.
Simon Wiesenthal digué que la memòria construeix una defensa contra la repetició de la història del crim. Entre plataformes, fòrums i federacions, separades per un cementeri, un dia i un acte de distància, entre identitats, sensibilitats i ideologies què es reivindiquen, vull recordar tots els seus noms. Tots, i encara que només siga per aquest dia, al costat de gent amb la què no estic d’acord i amb la què sempre tindré aquells espais comuns. Tal vegada, tot plegat siga un referent per a aprendre a fer punts de trobada i espais comuns nostres de veritat.
