Aquest és el mapa del pobles del País Valencià on es perpetren linxaments de bous al carrer, segons la memòria del 2011 feta per la Conselleria de Governació i Justícia de la Generalitat Valenciana. Els colors diferencien els territoris de les diputacions provincials que, unes més que altres, s’han dedicat a abocar diners públics per a fomentar la implantació dels linxaments i donar la falsa imatge de realitat identitària.
El País Valencià té més de 250 municipis on no linxen bous. Aquesta pràctica és com un tumor desenvolupat al nord i que, com més al sud, més difícil té fer metàstasi, més improbable és que isca de les capitals de comarca o dels municipis més poblats, amb més pressupost on clavar la pica taurina. Supose que, per a tapar aquesta evidència, les memòries deixaren d’incorporar el llistat de pobles on fan linxaments.
Mentrestant, des de la Conselleria, amb els seus ‘figurons’ al capdavant, continuaven suant la cansalada per a aconseguir nous municipis que s’incorporaren al seu macabre llistat. Bàsicament, es tractava de posar safanòries davant dels rucs. Per cert, i parlant de safanòries, el 2011 era el primer any que apareixia Algemesí a aquest llistat: és quan sorgiren del no res els bous al carrer de Sant Onofre, que es saltaren aquells reglaments de bous al carrer que requerien de tradició pel linxament de bous, que l’abús ho fóra des de feia molt, fins que “ho arreglaren” amb el nou reglament de 2015. S’han produït accidents amb persones ferides i s’han gastat diners públics perquè el senyor Vicent Ramón Garcia Mont donara una altra de les seues voltes al ‘ruedo’ i tornara favors als seus amics Serafín Castellano i Luís Santamaria.
Després de les eleccions de maig, coses com aquesta han quedat al descobert. Nous equips de govern han comés la gosadia de voler consultar la ciutadania, i altres han decidit que els diners públics no han de ser per a convertir en festa la sang i el patiment. Aquest any no hi haurà vaquetes al Moralet, un dels responsables que el terme de tota la ciutat d’Alacant aparega pintat de morat al mapa. Hem pogut saber que a Vinaròs tenien privilegis per a fer servir la plaça i que, a la seua supressió, el món taurí l’anomena “penalització”. Hem sabut que a Picassent es gastaven 11.000€ en linxaments, i que ara els gastaran en suport als xiquets i xiquetes que ho necessiten per a l’escola.
Parlant una altra vegada de safanòries, i malgrat que es tracte de sang i fetge a les places, hem sabut que el famós “cost zero” de la tortura taurina d’estiu que el gran gestor Arturo Torró portà a Gandia, és igual a 40.000€ que aquest any s’han hagut de pagar igualment, una més del desastre econòmic que el nou equip de govern s’ha trobat a l’ajuntament de la Ciutat Ducal. Tots són exemples de la punta de l’iceberg que representa aquesta despesa en forma de bolets que creixen allà on hi ha un pressupost públic i que, segons el món taurí, fan de la seua pràctica “un negoci generador de riquesa”.
El nou president de la Federació de Penyes de Bous al Carrer de la Comunitat Valenciana, que també ho és de la Unió Taurina, ha dit que no “restaran quiets davant d’aquesta marea antitaurina. És la més explícita de les reaccions taurines als aires de canvi, una formació tortuga en tota regla, amb els ‘pila’ eixint entre els ‘scuta per a defendre el terreny guanyat amb el suport del PP. En el seu intent de barrar el pas a la democràcia, fins i tot han anunciat denúncies penals contra les persones responsables als ajuntaments on gosen fer pressupostos que no incloguen l’impost de sang taurí.
S’han de destacar la sèrie d’articles publicats per a “informar” sobre el tema, amb un clar protagonisme pel diari degà i articles de començament tan increïble com aquest: “Malgrat que el sector taurí (bous al carrer i corregudes) mou uns 180 milions d’euros a l’any en la Comunitat (sic), que genera uns 6.300 llocs de treball, que a prop de 4.000 empreses viuen directament d’aquesta activitat a la regió (sic) i que és una tradició profundament arrelada entre els valencians i valencianes (l’any passat es superaren els 1.500 festeigs taurins celebrats, una xifra rècord), els nous aires polítics sembla que porten una contagiosa corrent que aposta per posar en dubte el futur dels bous…”. Amb això del futur dels bous es refereix al de linxaments i matances, on els futur dels bous no importa gens.
Ah, les alegres xifres del món taurí, que ha arribat a afirmar en seu parlamentària que la seua activitat representa el 2,4% del PIB espanyol (tot el sector primari aporta el 2,7%). Fa pocs dies, a través de l’improvisat portaveu i famós intel·lectual Ortega Cano, la cosa ha baixat al també hilarant 1’5% del “poder brut”, mai millor dit.
Si tornem al president de la federació de penyes, aquesta organització necessità un “un any d’indagacions” per a saber quantes penyes hi ha al País Valencià, clara mostra de la seua implantació i representativitat real. A més, la seua conclusió és que són més de 4.900 i, per tant, eixim a 9 per municipi valencià, es linxen bous o no. Si només comptem els que sí que ho fan, són 17 per poble, el que voldria dir que han d’haver que en tinguen 50 o més penyes per a compensar els xicotets o els que en tenen un parell, com el meu.
També diu, i com passa sempre sense explicar com s’arriba a eixa xifra, que la mitjana és de 28 membres per penya (mai millor dit). És a dir, més de 475 per municipi i prop de 140.000 a tot el país, que s’han de sumar a tota la gent aficionada que no serà de cap penya. Una de cada 25 persones del país és d’una penya taurina. Si amb més socis que el Barça necessiten rascar permanentment el pressupost d’ajuntaments que, després, anuncien com a un gran èxit l’estalvi de 3.000€ en llum o, pitjor encara, com una necessitat ineludible l’acomiadament d’una treballadora social, és que realment és tracta d’un “negoci” ruïnós.
De la forma com ho plantegen, qualsevol cosa és un “negoci”. A garantir que cap xiquet o xiqueta es quede sense menjar con cal, que tinguen vestit i calefacció en hivern, li podríem dir el negoci de la solidaritat, generador de molta riquesa i amb un munt d’empreses d’alimentació, elaboració, transport i distribució, comercialització i manteniment d’equips, consumibles i combustibles, atenció especialitzada dels xiquets i xiquetes, etc., depenent del sosteniment públic d’eixe negoci. La plena integració de la diversitat intel·lectual i física també serien el negoci de la igualtat; l’educació o les prestacions sanitàries serien el negoci del creixement i la vida. Gastar diners públics en acabar amb la desigualtat per raó de gènere, d’identitat afectiva i sexual, de raça, d’origen o de situació administrativa seria el negoci de la plena ciutadania. I el teatre, el cinema, la dansa o les arts serien el negoci d’omplir la vida amb milions i milions d’unitats de riquesa ètica.
Per contra, gastar diners públics per a linxar i matar bous, el fet de fer això una forma de viure i d’entendre la vida, només genera molta pobresa ètica. I, nosaltres, la ciutadania, tenim dret a rebutjar la pobresa i a lluitar contra ella.
