Percepció d’impunitat. Intent d’atropellament a Mislata

He fet moltes vegades l’exercici de posar-me en la pell d’una persona policia a una manifestació. En tots els seus papers: de les que van d’uniforme o de les que es camuflen entre la gent que es manifesta, d’aquest cos policial o d’aquell altre i, sobretot, de les antiavalots, de les que aprenen a usar armes i tècniques de centurió i que pugen a les lleteres per a posar-les en pràctica amb qui tinguen al davant i a la primera ordre. M’he quedat moltes vegades en la seua relació amb el risc. Salvant els objectius i les justificacions, és com el d’uns equips de bombers i bomberes que afronten molts tipus de situacions i, en ocasions, de risc molt alt. Com si tingueren a la butxaca una butlleta d’apostes múltiples per a rebre el pitjor premi a cada sorteig, amb cada intervenció.

Vulguem o no, això és el que sentim des d’aquesta banda quan anem a una acció animalista, més encara si és antitaurina. Si no és por, és una cosa molt pareguda. Ho racionalitzem, però estem en alerta permanent i, amb el temps, aprens a olorar perills, a veure moviments estranys i peixos fora de l’aigua, a preferir errar per excés que per defecte. Al cap i a la fi, som una demostració de la nostra identitat animal, amb la por com a gran mecanisme de defensa.

Una de les fiblades d’estrès més grans, però, arriba quan els grups de mascles taurins se situen al davant nostre a cara descoberta. Sempre és el mateix ramat, conformat per bad boys aldeans de distintes generacions, tatuatges en quantitats i qualitats variables i grans diferències de perímetre abdominal. Des de la tauleta de xocolata fins a la boia marina. Des de l’Amor de Madre al braç fins a l’últim tribal pujant pel coll. Des dels pentinats del Vaquilla i el Torete fins a unes sivelles D&G que poden enlluernar pilots d’avió, les omnipresents samarretes imperi i pantalons de xandall, amb especial predilecció pels de l’exèrcit espanyol.

La meua última experiència ha estat aquest divendres a Mislata, on ha eixit la pústula taurina amb cadascun dels últims governs municipals del PSPV, capaços de deixar el PP en bon lloc (el seu període de govern ha suposat un parèntesi pel que fa als linxaments taurins). Compromís ha presentat una moció per a declarar la ciutat amiga dels animals i respectuosa amb els seus drets, però l’alcalde, Carlos Fernández Bielsa, ha impedit que es debatera i votara en Ple abans de l’inici dels linxaments. I perquè el grupet local, una esquifida minoria entre 44.000 ànimes, la prenga amb els bous al costat del millor de la contornada, han plantat una xicoteta i trista estructura de ferro al mig d’una campa i al davant d’allò que anàrem, en resposta a la convocatòria d’Esquerra Unida de Mislata , que ha fet campanya contra la tortura taurina i ha donat el seu suport a la moció de Compromís.

L’acció es desenvolupà com totes les altres que són protestes perquè ja no poden ser una altra cosa, amb taurins que et vénen a reclamar respecte a l’orella perquè un bou matà son pare, una filera feta amb molts xiquets que passen justet dels 10 anys que et fa la peineta i el temps passant fins que tot comença. Mentre cridàvem ben fort, els animals patien davant nostre. Veiérem el fum que eixia del minúscul calaix de ferro adossat a la plaça, on el bou estava tancat, i vèiem com el punxaven i li feien descàrregues elèctriques per obligar-lo a eixir. I no deixàrem de cridar durant més d’hora i mitja per aquells bous tan propers i per tots els altres, per tots els animals explotats.

Quan tot s’acabava, començaren a veure’s molts d’aquests moviments estranys de taurins per les voreres, intentant escapar del camp de visió dels policies locals que formaven l’operatiu de control. Després, aparegué un cotxe a tocar d’un lateral de la plaça i es dirigí cap a nosaltres, que érem just al davant d’un caminet de sorra que permet eixir a l’avinguda per sobre de les voreres. I començà a fer tirons amb l’accelerador fins que derrapà amb les rodes del darrere a punt de xafar els meus peus. En eixe moment tenia al costat un xiquet que estava participant de la manifestació, i moltes persones més.

El geni al volant ho intentà fer passar per un error fruit de les presses, fent veure que portava una persona ferida. Tothom havia vist el seu acte temerari i hi havia un fum de testimonis del greu perill que havia generat, i entre aquestes persones hi havia càmeres que enregistraren el cotxe, la matrícula i, fins i tot, les cares dels ocupants. La policia local, després que aquest personatge els diguera que transportava l’home ferit “perquè se n’anara l’ambulància i, així, no se suspenguera el festeig”, omplí el butlletí de denúncia. Per la nostra banda, algunes de les persones que estiguérem a punt de ser atropellades també presentàrem denúncia a la seu de la Policia Nacional a Mislata.

Per cert, ja sabem que el reglament taurí obliga a posar una ambulància als linxaments taurins perquè es quede allí mentre les persones ferides són transportades en cotxes particulars i, així, “no se suspenen els festejos”. Els linxaments taurins ni tan sols disposen de seguretat real per a les persones, només tenen un decorat per aparentar seguretat i, sobretot, ajustar-se a la lletra d’un reglament que, com he dit mil vegades, en la pràctica només és paper mullat.

El cas del conductor temerari de Mislata s’enquadra en la convicció que tenen els taurins de poder eixir impunes de les seues agressions, que sempre justifiquen amb la “provocació” que representa una manifestació contra la tortura. A les accions pel tancament de les nuclears, la ciutadania també lluita per un futur millor just al davant d’eixe abús, que els seus explotadors defensen amb arguments de legalitat, i que també es reivindiquen com a “víctimes d’una agressió” que no és una altra cosa que un exercici de llibertat de persones amenaçades per la imposició d’eixes nuclears, que defensen la vida i el futur del planeta. Nosaltres, a les manifestacions animalistes, fem exactament el mateix.

Davant les accions animalistes, els taurins es creixen i repeteixen una i mil vegades insults, amenaces, llançament d’objectes i fins i tot agressions directes a tocar de policies, generalment locals, que no intervenen. El seu manual diu que qualsevol intervenció d’aquest tipus podria arribar a provocar una batalla campal, però la realitat és que el contrari genera una convicció d’impunitat que sempre es confirma i que acabarà tenint conseqüències greus. A Mislata estigué a punt de passar.

La solució, per descomptat, tampoc està en prohibir les nostres manifestacions i fer bona l’estratègia de la violència, com pretén el govern espanyol amb les seues instruccions d’obligat compliment. Les manifestacions demostren una i altra vegada que les reaccions taurines generen la violència, i que les irresponsables decisions polítiques els ofereixen protecció i impunitat. És hora que comencem a deixar això molt clar, allà on corresponga.