Pense que, així, es deixa fora d’enfocament “l’altra visió subjectiva”: la nostra, la de la gent antitaurina. I és molt fàcil de corroborar ja que, com he escrit en altres ocasions, només cal ser a dins de moltíssimes concentracions o manifestacions antitaurines per a tindre el nostre plànol subjectiu sobre la gent identitària i arrelada. Pel que fa als insults, també es tindrà una visió clara de fins on arriben: vull cridar especialment l’atenció cap a les omnipresents “amenaces” de violació cap a dones, sempre majoria al nostre moviment i a les nostres accions.
També vull tornar a destacar el “Jo, de vosaltres, a [poble del taurí en qüestió] no aniria”, amb un somriure d’orella a orella que es contradiu amb la mirada crispada, com de mató sicilià a punt per cobrar el pizzo. Nosaltres, com a persones activistes antitaurines, convivim permanentment amb els insults, les amenaces i fins i tot les agressions, consumades o en grau de temptativa, i entre les quals torne a destacar les que s’han d’enquadrar en el marc del terrorisme masclista. Com sempre, en aquesta societat de “la igualtat ja aconseguida”, en la mateixa partida les dones han d’apostar més fort per obligació.
Cal tornar a recordar que som nosaltres, i només nosaltres, la gent amb la seua valencianitat negada, sense cap presumpció d’innocència, víctimes criminalitzades per lleis i normes que, fins i tot, ens neguen drets fonamentals. Em sembla injust que això no estiga al plat buit d’una balança vertiginosament precipitada del costat d’aquesta “falsa i injusta imatge” dels taurins, entre els quals s’amaguen contumaços agressors sistemàticament tapats per la resta.
En la meua modesta opinió, s’està presentant com a falsa víctima un sector impotent davant el majoritari rebuig social a la tortura i linxament d’animals, que no es compensa ni amb els supositoris legals del PP ni amb res de res.
Em sembla més interessant l’altre aspecte a debatre: el de la “tercera via” benestarista que sempre s’alça sobre els mateixos fonaments: l’abolició és impossible, almenys a hores d’ara, i el canvi, la millora, allò “possible”, és abastable. En aquest aspecte, l’animalisme només es diferencia de tantes i tantes altres qüestions en què el reformisme ha d’abocar tants esforços en adornar l’statu quo, especialment quan parlem de diversió i entreteniment a costa d’animals, que la cosa se li posa difícil. La qüestió anterior és un clar exemple d’això.
Pel que sembla,hi ha abolicions que no en poden ser una altra cosa. En aquest sentit, sempre s’ha parlat de la tríada de l’abús màxim: becerrades cadafaleres d’Algemesí, embolats i bous a la mar. Vull remarcar que aquesta última “tradició” consisteix en aconseguir que els bous caiguen pel moll d’un port i que, a l’aigua, es trobaran amb graó insalvable per a un animal que no trepa cordes ni puja escales. Si una barqueta el captura a temps i la gent té la suficient habilitat per a conduir-lo cap a una rampa que el torna al mateix lloc on l’han forçat a saltar a l’aigua, el show continuarà. Si no, morirà ofegat o d’un atac cardíac i una altra víctima ocuparà el seu lloc.
La resposta del món taurí es troba als reglaments de la parella Castellano-Santamaria, amb suposats protectors contra les cremades de les cordes al coll i, fins i tot, contra les del foc de les boles d’embolar, crides a evitar els “maltractaments” i mecanismes de control que arriben al punt de designar l’organització del linxament com a principal encarregada de portar-los a la pràctica. També està “controlant” l’ajuntament que paga i promociona la tortura. I l’alcaldia que es fa l’esplèndida i està la primera per a eixir en la foto, diuen que també controla. Els linxaments de bous al carrer porten això de ser jutge i part fins al paroxisme.
Així s’arriba a casos que he vist personalment, on el controlador de la penya està lluny de vigilar els abusos i les irregularitats mentre crida “Que ningú grave això!!!”. Aquell “això” era una agressió a un bou amb un bastó elèctric perquè es moguera al ritme que li agradava a l’agressor. I passava mentre el vigilant de la platja, amb el cap posat en eixe YouTube i eixes xarxes socials que carrega el diable, no parava cap atenció en els menors que entraven al recinte per una tanca, crec recordar que de tisora, situada molt a prop.
Com diu Gary Francione, “són les conseqüències dels animals com a objectes per a un ús, sempre contradictori i generalment incompatible amb el benestar animal”. Els animals són propietats, i els interessos dels éssers humans propietaris s’imposen obligatòriament sobre les normes de benestar contradictòries amb eixos interessos, gràcies a la funcionalitat d’adjectius com “injustificat” o “innecessari”. Aquests interessos no només no es posen en qüestió, sinó que són protegits amb tota classe de justificacions a les mateixes normes de benestar. Finalment, i per si de cas, els mecanismes de control davant “l’abús” o el “maltractament innecessari” són tan laxes que, de nou, no tenen altra funció que la de justificar l’explotació. Els linxaments de bous al carrer també són la confirmació màxima d’aquesta teoria.
Per això, l’única via possible és l’abolició de l’ús. Els bous no són objectes de divertiment, són subjectes tenedors del dret a no ser linxats, torturats i matats en funció d’una tradició que com a molt (i en el menor nombre de casos) és vuitcentista i que no s’ha configurat com és ara, segona font de negoci de les ramaderies, amb representants d’aquestes que semblen el “Mino” Raiola, brokers que col·loquen el producte de tothom que ha de treure cullerada i els diners dels pressuposts per a festes volant pels aires, fins als 1980/1990. El funcionament és el contrari al del conte del “benestar”: el dret a no ser torturat, com tots els drets del món, és una barrera front a qualsevol interès basat en la seua conculcació.
I per això nosaltres, la gent “maximalista” amb dos ulls a la cara per a veure l’evidència de l’abús, no pararem fins a l’abolició, com diu la cançó d’Ska-P. Nosaltres serem sempre al costat del bou, sempre tindrem respecte per l’animal cosificat. Si això no agrada, Príam de Troia i la resta de senyors de bé que volen gaudir de la cosificació, ho lamente profundament.
