La llei agafa símbols ja protegits per altres lleis i diu que els equipara al secessionisme lingüístic, les “manifestacions religioses arrelades” i formes d’explotació animal per entreteniment com el tir i arrossegament, la columbicultura i, per descomptat, els bous al carrer. En resum, és una llei per a imposar ideologia, nacionalcatòlica com li agrada al senyor Cañizares, per a imposar la minorització lingüística i cultural amb els pretexts de sempre i la consagració identitària dels linxaments públics d’animals.
És, a més, una llei d’exclusió per a totes i tots aquells que no són fidels als seus principis. Fins i tot, és una llei que preveu represàlies econòmiques per la via de l’accés a subvencions, la gran majoria de les quals són per a desenvolupar tasques assistencials, integradores, solidàries, culturals, etc., tan necessàries com desateses per les administracions públiques. Es preveia la incorporació d’una clàusula d’exclusió a totes les convocatòries públiques, que també podia implicar la retirada de subvencions ja atorgades i l’obligatorietat de retornar el que ja s’haguera rebut d’elles (article 22).
Els òrgans repressors actuarien d’ofici i a instàncies d’un observatori amb funcions delatores que, al seu torn, pot actuar a causa de delacions prèvies (article 26.c). Al si d’aquest òrgan estarien representades la Federació de Columbicultura i la Federació de Penyes Taurines de Bous al Carrer de la Comunitat Valenciana (article 28.c), una amenaça permanent sobre les persones i organitzacions que defensen els drets animals i que han quedat directament assenyalades, simbòlicament marcades per aquesta llei.
La disposició final declara els bous al carrer Bé d’Interès Cultural Immaterial (BICI) per sobre de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià. És la llei contra la qual el PP topà estrepitosament el 2012, encadenant una sèrie d’actuacions vergonyants. Començaren amb la manipulació pública del Consell Valencià de Cultura, perquè el seu Ple no aprovara l’informe desfavorable a la declaració sorgit de la seua Comissió de Promoció Cultural. Després, arribaren els informes desfavorables de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i de la Universitat de València, que els obligaren a tancar i arxivar l’expedient de declaració de BICI.
Davant d’això, i només acabat d’acomplir el termini que la llei estableix per a poder tornar a la càrrega, declaren el BICI mitjançant una disposició final a eixa llei de senyes que passa per sobre de tots els mecanismes garantistes de la Llei de Patrimoni, aquells contra els quals s’havien estavellat. A més, d’una forma tan cínica com ridícula, diuen en eixa disposició final que la declaració es fa “de conformitat amb el que disposa aquesta llei” i “d’acord amb els requisits i condicions exigits per la normativa aplicable en la matèria”.
El que han intentat fer és justament tot el contrari: redactar una llei per a saltar-se la llei vigent que, després, modifiquen mitjançant la disposició addicional primera. Així, és la llei la que s’ajusta al bot que li han pegat. El PP s’ho tallà i s’ho cosí, i ens deixà clar per enèsima vegada que es botaria les lleis cada vegada que els convinguera i que utilitzaria la seua majoria absoluta a les Corts Valencianes per a “legitimar” els seus colps de maça a la legitimitat. Com una part més del seu “llegat”, ens deixa aquest arbitrari mecanisme de perxa saltalleis que, a més, les converteix en matalàs de protecció.
S’insinua, pel que sembla, que precisament és l’aplicació del mecanisme de perxa el que s’ha de salvar de la derogació. Seria una cosa així com matar el vector del virus sense curar l’única infectada, la Llei de Patrimoni. Treuen les orelletes tots els interessos econòmics que es volen blindar darrere del BICI il·legítim, també virus que infecten i es reprodueixen a dins de les cèl·lules que formen les administracions públiques, a costa dels seus pressupostos. No es poden eixir ni s’eixiran amb la seua. La llei, com ha de ser, serà derogada íntegrament.
Nosaltres, totes les VALENCIANES I VALENCIANS que defensem els altres animals, la gent i les organitzacions que formem la Plataforma Carles Pinazo estarem sempre ací per a cridar ben fort que la tortura taurina no representa el País Valencià, que és una pràctica aliena a la majoria de la ciutadania que entén que la cultura, la tradició i la festa no poden ser utilitzades com a pretexts, que no vol restar vinculada a cap linxament públic ni a cap matança per diversió, ja siga a les places, els carrers o els escorxadors (on maten moltes de les víctimes dels bous al carrer, els anomenats salvatges, després d’haver estat linxats). També cridarem pels coloms, mascles víctimes de la selecció i, sobre tot, femelles que pateixen eixes representacions de la violació col·lectiva que anomenen columbicultura. I pels cavalls, tots aquells que han patit per l’esforç i els colps al tir i arrossegament.
Estic molt content que hagen tornat a fracassar, que després d’estavellar-se contra la llei, hagen perdut la seua carrera desesperada contra la llibertat i la democràcia.
