Preguntàrem si la Generalitat Valenciana podia fer pública la seua despesa total en tortura i linxament de bous, a les places de bous i als bous al carrer, a tots els seus departaments i a totes i cadascuna de les partides econòmiques implicades. Es tractaria d’un salt important del compromís real amb la transparència, ja que l’ocultació intencionada de la despesa pública en tortura i sang és un eix estratègic de la defensa dels interessos econòmics taurins a l’estat espanyol, i les institucions valencianes han estat, fins ara, capdavanteres en eixa ocultació.
Respecte a la participació, qüestionarem que es puga organitzar legítimament una consulta ciutadana sobre bous mentre s’oculta informació vital per a prendre una decisió informada. Seria el cas, per exemple, de la promesa consulta de Tavernes de la Valldigna, on la ciutadania que hauria de votar no pot saber el que el seu Ajuntament gasta en linxament de bous al carrer: lloguer i/o compra d’infraestructures i materials necessaris, lloguer o compra dels animals, informes tècnics, assegurances, neteja, policia, protecció civil… Manuel Alcaraz havia fet plantejaments en aquesta línia, respecte al ‘possible’ ús de les consultes com a instruments polítics en mans de poders que els poden convocar a conveniència. El Joan Romero, per la seua banda, també posà sobre la taula la necessitat de regulacions garantistes que impedisquen excessos a l’àmbit local.
El conseller no respongué la segona qüestió, en la meua opinió, perquè la seua formulació escrita fou reduïda i llegida tan ràpidament que s’agreujaren les limitacions imposades per la targeta on s’havien d’expressar les preguntes. Es féu incomprensible, en part per culpa meua i en part pel format d’un acte on havia de participar molta més gent. Això dóna certa raó als dubtes d’Alcaraz sobre l’operativitat d’una assemblea general i oberta de participació, amb totes les reivindicacions i tots els interessos abocats en el mateix perol. Faig meus eixos dubtes, sobre tot després d’assistir a aquella ‘organització jeràrquica de preguntes’ en funció d’assumptes preguntats i de persones o organitzacions preguntadores.
Pel que fa a la primera, respongué que “les dades ja estan disponibles, ja estan publicades als portals de transparència” i que, si s’oculta la informació sobre despesa en tortura taurina, “també se li oculta a ell i al seu equip”. Complementà aquesta resposta explicant que, en els temps de Serafín Castellano, una partida pressupostària de la Conselleria, que no feia cap referència a la tortura taurina, ocultà 150.000€ en ajudes directes als municipis per a esdeveniments taurins. Un exemple més d’aquestes pràctiques que, segons Manuel Alcaraz, ja ha estat eliminat: “actualment, ja no destinem ni un sol euro del seu pressupost als bous”. Ens diu molt sobre la dimensió del problema que s’haja de fer aquest aclariment des de la Conselleria de transparència, responsabilitat social, participació i cooperació, i que aquesta gastara diners en tortura taurina fins al canvi de govern.
No és cert que les dades estiguen disponibles. No estan publicades i només calen unes poques consultes per a comprovar-ho. Comencem per l’Ajuntament de la Vall d’Uixó (Plana Baixa), una de les ‘capitals’ dels linxaments de bous al carrer. A la plana d’inici de la seua pàgina web trobem l’accés directe al portal de transparència1, i l’apartat sobre informació econòmica i financera ens informa de tot el que ens hauria d’informar i no ens informa, no sé si per incapacitat o per conya marinera. Això sí, ens deixa clar que, com estableixen les normes, només tenen l’obligació de publicar un resum del pressupost amb les principals partides i el seu estat d’execució. Aquesta informació bàsica en cap cas ens permetrà saber el que es gasta l’Ajuntament en bous al carrer.
Eixa informació bàsica és, precisament, el que ens ofereix l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna (Safor). El seu portal de transparència no té accés directe (s’arriba des de la pàgina principal, a través de la pestanya ‘Ajuntament’). El resum de despeses les agrupa totes en 28 partides comptables generals, molt allunyades del detall que requereix una informació clara respecte al que l’Ajuntament s’ha gastat en bous al carrer.
L’últim exemple és l’Ajuntament d’Algemesí (Ribera Alta), el més transparent dels tres amb diferència. La seua pàgina té accés directe al portal de transparència des de les pestanyes d’inici, i ens mostra un complet pressupost del 2015 que, però, tampoc ens permet obtindre la informació completa. L’apartat 338 de festes populars ens mostra els 38.000€ per a la setmana taurina, però no els 1.500€ per a l’assegurança de bous al carrer que, com hem sabut, s’amaguen sota el concepte ‘primes d’assegurances’ d’eixe mateix apartat. Tampoc podem saber quina part d’altres partides com ‘publicitat i propaganda’, ‘atencions protocol·làries i representatives’ o ‘festejos de Sant Onofre’ han estat recolzat la setmana de bous o els bous al carrer. I, encara menys, no podem accedir a la resta de despeses, com el de l’operatiu de policia que mobilitza tota la plantilla d’Algemesí durant els 9 dies de la setmana de bous.
Els països escandinaus sempre han estat el principal referent pel que fa a transparència. Des d’aquells països, la idea de transparència que ens ha vingut és la d’una informació clara, completa, actualitzada i fàcilment accessible. Hem sabut, per exemple, que a les pàgines de transparència d’Ajuntaments danesos es pengen factures de dinars de treball de persones funcionàries i representats polítiques, amb informació sobre el nombre de persones convidades i en qualitat de què o dels temes tractats durant el dinar o la trobada. També ens ha vingut la idea que, amb la transparència, la ciutadania pregunta sobre allò que vol saber i no troba i que les preguntes es responen amb informació clara i veraç, i es responen sempre.
En la meua opinió, que et diguen que la informació ja està disponible als pressuposts publicats, i que espigoles en eixe mar de dades si la vols, no seria transparència encara que realment fóra així. És com una d’eixes escenes de pel·lícula on la justícia obliga a facilitar una documentació i l’equip de persones advocades reben centenars de caixes plenes de papers, entre la que s’oculta eixa informació requerida. És a dir, que la suposada entrega de la informació forma part de la intenció d’ocultar-la.
Que ni tan sols siga així, converteix la transparència en una paraula buida de contingut que es pot convertir en altra més dins de la bateria de manipulacions argumentals taurines, com ‘patiment’, ‘benestar’, ‘estima’, ‘conservació’, ‘riquesa’, ‘llocs de treball’, ‘identitat’, ‘majoria’…
Nosaltres volem transparència real, i per això reclamem que la informació estiga disponible i que la ciutadania de cada poble puga saber el que costa l’abús taurí a tots els nivells de l’administració. La transparència real hauria de permetre quantificar tota la despesa taurina acumulada al País Valencià, sumada a la que es fa des dels pressupostos de l’estat i els europeus.
———
1 Última consulta per a aquest article: 07/12/2015.
