En el camí de tornada a Otos, el Sal·lus Herrero em contà la història del Vjekoslav Luburić, Maks el Carnisser. Aquest feixista croat, membre del partit Ustàixa, estigué al front del terrible camp d’extermini de Jasenovac, on mataren desenes de milers de persones sense sentir cap necessitat de mètodes ‘humanitaris’ com les cambres de gas. Amb la derrota final, membres de l’església catòlica l’ajudaren a resseguir la ratline que portava nazis, assassins i genocides fins l’Espanya feixista de Franco, on el Carnisser trobà refugi, passaport i una nova vida amb el nom de Vicente Pérez Garcia.
L’home a qui alemanys de les SS qualificaren com a ‘sàdic extrem’ acabà a Benigànim, on es convertí en Don Vicente o el tio polaco, pel seu accent. Sal·lus em contà que la seua dona un dia acabà contra la paret i agafada pel coll per haver-li portat la contrària. Maks li anava dient que no li suposava cap problema matar amb les seues mans, que ho havia demostrat a Jasenovac quan perdé per molt poc una aposta per veure qui matava més persones en un determinat temps amb un tall de ganivet al coll. Li digué que, sense problema, li podia trencar el coll com li’l trencava als pollastres, perquè el Carnisser fou amo de granges de pollastres i porcs.
“A l’esquerra, escena de l’horror habitual a Jasenovac, on la majoria de les víctimes foren persones sèrbies ortodoxes. Dalt a l’esquerra, Maks el Carnisser mentre cometia els seus crims; baix, ja refugiat a Benigànim, amb els seus fills i filles”
Més d’una vegada, entre els mascles joves apareixen individus que no ho volen fer, que no aprenen el sentit d’aquesta representació permanent de la violació i la imposició masclista. Quan els solten nomes volen volar i, desgraciadament per a ells, sempre acaben tornant al colomar que entenien com a sa casa. Aquell home ho aprofitava per a escenificar una execució davant el seu fill espantat. Sempre feia el mateix: treia els coloms de les gàbies, els agafava pel cap i el recargolava fins trencar-los el coll. Com si no tinguera cap interès per la víctima, remarcant el seu absolut menyspreu per ella, sempre pronunciava les mateixes paraules plenes de ràbia amb els ulls clavats en el xiquet: “maricons, ni els coloms!”.
En el somni, son pare s’assabentava que ell era un ‘colom coix’, que no era un mascle com cal. Aleshores, aquell home li clavava la seua mirada encesa mentre deia “maricons, ni els coloms!”, l’agafava pel cap i el cargolava d’aquella manera. Ell restava immòbil mentre els seus ossos es trencaven lentament i, indefens com els coloms, assumia una fi que no arribava mai. Es feia eterna, fins que es despertava d’un salt.
No fa molts dies, dos joves treballadors d’una granja de porcs d’Almeria consideraren divertit matar 72 porquets acabats de deslletar saltant a sobre d’ells: un els esclafava mentre l’altre gravava la matança amb el mòbil per compartir-la a les xarxes. I tampoc fa molt, qui entrà al refugi sevillà El Sueño de Mufie dedicà molt de temps a torturar salvatgement i matar tres gossos i enverinar 17 més. Al matí següent, al mig d’una escena tan dantesca com les que generà Maks el Carnisser, la gent de la protectora trobà que una gosseta havia intentat ocultar els seus cadells sota tot el que tenia al seu abast a dins del box, mentre sentia els terrorífics crits de les víctimes.
A una banda i altra del puny tancat de l’assassí, la línia ideològica que separa els éssers humans dels altres animals es difumina totalment. Desapareix en la ment d’aquell home xiquet que es veu colom front la poderosa heteronormativitat, i desapareix en la ment d’aquell pare que amenaçava el seu fill amb un assassinat ritual per espantar el fantasma d’un món afectiu i sexual divers, sense regles ni imposicions, tan lliure com el vol dels coloms que no volien castigar les femelles i tan infantil, tan necessitat de referents i d’estima com la tornada al colomar dels condemnats. Desapareix per a la dona del Luburić, entre la paret del matrimoni nacionalcatòlic i la mà de Maks el Carnisser, qui li argumenta fredament que tots els colls són iguals entre les seues mans.
“L’últim jeueu de Vinnitsa”
Aribert Heim fou el Carnisser de Mauthausen, Klaus Barbie el Carnisser de Lió, Eduard Roschmann el Carnisser de Riga i Reinhard Heydrich el Carnisser de Praga. Luburić fou, senzillament, el Carnisser. Curiós ofici que abasteix mostradors davant els qui la gent fa cua i conversa sobre el temps, mentre serveix per dotar d’una terrible dimensió el nom d’assassins en sèrie i genocides. El per què sorgeix davant l’aclaparadora dimensió de la Shoa té resposta en eixos mostradors i eixes cues del genocidi connectat amb els inferns, del genocidi normalitzat dels i les altres.
I són les víctimes les que assenyalen amb el dit els carnissers nazis. Són elles les que els bategen, i les supervivents són les que conten les seues històries. Com ha de ser sentir-se sota el ganivet d’un carnisser? Indefensió apresa, impotència, pànic, trauma per la mort que t’envolta… Ho sabem tot, de la mà de les persones que s’han sentit corders a l’escorxador, dels xiquets que s’han sentit coloms, dels éssers humans que s’han sentit animals.
