Conten que els AMPA, associacions de mares i pares d’alumnes, deixaren de ser APA justament quan una minoria d’homes es començà a implicar en aquesta pota de la comunitat educativa. Tothom visualitzava les APA com una assemblea de mares, perquè eren les mares les que se’n feien càrrec de la cura i educació dels seus fills i filles. El patriarcat ens fa inadmissible la invisibilització i la subordinació dels homes, i es canvià de l’acrònim. El desdoblament sempre sembla raonable quan es tracta d’acabar amb l’omissió dels homes: l’M retornava la P als seus legítims propietaris, generava un nou significant per a desfeminitzar el significat.
Recorde aquella trampa lingüística que es féu famosa als anys 1990, que fins i tot isqué a un parell de pel·lícules doblades al castellà. Era aquella de l’home que tenia un greu accident de cotxe juntament amb el seu fill. Quan arribaven a l’hospital, “the doctor” que havia d’atendre el xiquet diu: “No puc, és el meu fill”. La gent no trobava la resposta correcta al dilema. L’adopció o la infidelitat conjugal no deixaven veure que eixe “metge” era sa mare, apareguda al final de la història i sense donar temps a cap “she” o “her”.
La cosa servia per a explicar com era de necessari un llenguatge inclusiu que visibilitzara una metgessa a qui les paraules havien convertit en home, perquè les bates blanques, l’autoritat, el lideratge, la iniciativa, el control de la situació i els espais públics sempre havien estat dels homes. Sí, allò del significant i el significat no era tan senzill com ens havien explicat a l’escoleta, perquè el procés de transformació de l’un en l’altre té filtres ideològics dels quals no sempre som conscients. El patriarcat es reprodueix a dins del nostre cervell a través d’un llenguatge desenvolupat en paral·lel i, també, com a eina del patriarcat.
El més interessant d’aquesta anàlisi és que situa el problema en eixos filtres ideològics patriarcals. Anant a l’exemple en anglès de la doctora que s’inhibeix per a atendre el seu fill, el nostre cervell no hauria de caure en el parany lingüístic i hauria de visibilitzar de forma automàtica el significat d’una dona metgessa. El problema és que, segons aquesta gent, la tasca s’ha de fer completament al marge de la gramàtica, que és la que és i no es toca. Si abolim el sistema patriarcal i s’assoleix la igualtat efectiva, podrem contar la història amb les mateixes paraules que ara sense que generen cap anomalia. Tindrem món igualitari que neutralitzarà tots els problemes derivats del seu llenguatge patriarcal, que s’haurà d’assumir tal i com és perquè és bo de deveres, perquè és correcte, efectiu, eficient, àgil i l’únic apte per a la literatura.
Potser ens diuen que s’han de canviar primer els paradigmes socials i que, una vegada assolida aquesta fita, potser s’evidencia la necessitat social de convertir el llenguatge inclusiu en “llenguatge normal”, cosa que les persones lingüistes han de certificar abans d’acceptar-lo com a “normatiu”. Com a simple súbdit de l’Ordre Gramatical sumit en l’heretgia, he de dir que tot plegat no em quadra. En definitiva, el “jo no en tinc de culpa” i el “ja arribarem”, que és el mateix que “ha de canviar tot abans que nosaltres”, no són més que leitmotivs del masclisme.
La lluita feminista és un fenomen de la contemporaneïtat que xoca contra tots els fonaments del vell patriarcat, com és la vella gramàtica. Han passat molts segles i les antigues llengües romàniques, amb les seues arrels romanes i medievals, necessiten innovacions inclusives. Trobe absurd que persones expertes tinguen com a principal argument que el llenguatge és així i punt, que la seua evolució, malgrat les influències i relacions amb la resta de processos socials, és inexorable.
La seua protesta no és per l’ús popular del llenguatge inclusiu, sinó per la seua legitimació. S’indignen per la publicació de guies de llenguatge no sexista de les universitats, pels documents públics de partits o sindicats, pels articles o notícies als mitjans de comunicació que el fan servir… Davant d’això, es presenten com a rebels que defensen la norma davant la injustícia d’un llenguatge nou i intenten colar els seus pretexts, com que el masculí genèric no té res a veure amb el sexe biològic o el gènere social, sinó amb el gènere gramatical.
Una metgessa és “la metgessa” i “les metgesses” en poden ser 2 o 25. Si apareix un metge i s’afegeix a eixe grup de 25 metgesses, se suposa que es converteixen en “els metges”. El conjunt de “metges” inclou homes presents i dones invisibles. Si ens sembla que eixe tipus de llenguatge no reflecteix la realitat, generem la feixuga càrrega que mata la literatura. Juguen a ridiculitzar el llenguatge inclusiu amb coses com el llenguatge i la llenguatja, una simplificació que li semblà tan ocurrent al Ferran Suay, que el redueix al desdoblament i menysprea el femení genèric, les omissions, el suport en els pronoms o les conjugacions verbals, els epicens o els genèrics.
Vivim una època nova on el pretext del masculí genèric, de les llengües on suposadament el femení és el neutre o el cataclísmic anunci de la mort de la literatura sonen a presa de pèl. Senzillament, la seua norma ancestral sí que és problemàtica, insuficient i ineficient, perquè no permet mostrar la realitat del segle XXI. Tot és aprendre’n.
