Reglament vigent pel linxament de bous al carrer. Article 15: documentació necessària.
La passada Fira taurina de Falles quasi representà una hecatombe com les dels rituals de l’antiga Grècia. Parlem de la carnisseria d’un mínim de 96 bous de diverses edats: isqueren 6 víctimes per a ser turmentades i matades a la plaça per cadascun dels 12 “espectacles” programats (8 corregudes de bous, una a cavall, 2 jonegades amb piques i una sense). Cada vegada hi havia dos sobrers, com correspon a una plaça de primera categoria, que també mataren.
A pocs centenars de metres d’aquest circ, l’enorme artista faller, figura central de la falla de l’Ajuntament, projectava els valors de la nostra festa, candidata a ser declarada patrimoni cultural immaterial de la Humanitat. Diuen que la delegació de la UNESCO, amb José Maria Chiquillo com a cicerone, quedà extasiada pel que veié. Res del que veié tenia a veure amb la matança del carrer Xàtiva.
Com la Plataforma Carles Pinazo explicà al seu informe contra el primer projecte de declaració dels bous al carrer com a Bé d’Interés Cultural Immaterial (BICI) del País Valencià: “El 2003, la UNESCO aprovà la Convenció de París per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, que defineix com a gresol de la diversitat cultural i garant d’un desenvolupament sostenible, factor d’apropament, intercanvi i entesa entre els éssers humans. A l’article primer de la Convenció, es defineix com a un element que infon un sentiment d’identitat i continuïtat i que ha de ser compatible amb el respecte als drets humans, el respecte mutu entre comunitats, grups i individus i el desenvolupament sostenible”.
La tortura taurina està a anys llum d’aquests valors. Ho demostren els ulls plens de pànic de cada bou torturat, cada gota de bromera que cau de la seua boca, cadascun dels cadàvers coberts de sang que arrosseguen per una plaça. Ho demostra el rebuig majoritari de la societat a què el món taurí diu representar per a justificar el seu negoci de la barbàrie. I, al País Valencià, fins i tot tenim per a la història una llei de senyes que volia expulsar la majoria antitaurina de la identitat valenciana, a més de criminalitzar-la i perseguir-la. Res que es puga semblar al sosteniment d’un sentiment d’identitat, respecte mutu i desenvolupament sostenible.
Al País Valencià tenim experiències on la tortura taurina ha volgut fer-se amb el reconeixement de la UNESCO, amagada al darrere de la cultura de veritat. I no ho ha aconseguit: la festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí és patrimoni de tota la Humanitat com es mereix, i per a ser-ho, la candidatura deixà molt clar que la nefasta setmana de bous, que taca de sang la plaça Major el mateix mes de setembre, pocs dies després de les processons i els balls, no té res a veure amb el que la festa representa.
A València, no estaria gens bé que hagueren gastat la gran figura de vareta de la falla de l’Ajuntament com a cavall de Troia per a ocultar a dins la tortura taurina. I no ajuda a creure el contrari que la primera vegada que se sancione l’empresa concessionària de la plaça siga per no haver programat el nombre suficient de tortures entre el 2010 i el 2014 i, també, per no haver entregat les vaquetes compromeses perquè siguen utilitzades com a objectes d’entrenament a l’escola taurina. No ajuda que l’únic signe de fermesa davant la tortura taurina siga per a incentivar la matança, com si es tractara d’un servei públic a garantir. Ni que siga per a fer complir els terribles compromisos detallats a un contracte.
En aquest cas, parlem d’una correguda de bous i 6 jonegades compromeses i no celebrades, i això vol dir que 42 mascles s’haurien lliurat de la tortura i mort a la plaça, i amb els 14 sobrers serien 56 en total. Parlem de 125 “eralas o utreras” verges, de les quals 100 encara es podrien salvar de ser massacrades per mans inexpertes. Són femelles que no han vist mai una plaça, que tot just han d’haver complert l’any de vida i que en el millor dels casos en tenen 3. Parlem d’una pràctica oculta que multiplica per molt la barbàrie de les becerrades cadafaleres d’Algemesí.
Ajuda encara menys que, al cartell de la fira de Falles, s’inclogueren tres actes de bous al carrer. Concretament, els dies 13, 18 i 20 de març es feren exhibicions i concursos de “vaques falleres”, de retalls i d’embolat, tots ells sotmesos al que disposa el reglament de bous al carrer vigent al País Valencià. Aquest estableix que cal autorització expressa de la Conselleria competent per a la seua celebració i que, entre els documents que han d’acompanyar la sol·licitud, ha de figurar en qualsevol cas una “declaració favorable” de l’ajuntament de la localitat.
Bous al carrer, amb concurs d’embolat inclòs, a pocs metres del mestre faller que feia bategar el cor de les falles i davant un Ajuntament que ha d’haver-ne atorgat el vist i plau mentre es declara compromès amb la seua fi. Amb l’alcalde Joan Ribó que, espantat per la manifestació taurina del 13 de març, responia amb la salomònica genialitat de les corregudes a la portuguesa, que impliquen l’ús de banderilles i la matança dels animals als escorxadors. Com indica l’Associació de persones veterinàries abolicionistes de la tauromàquia i del maltractament animal (AVATMA), és possible que Ribó fins i tot es vulguera referir equivocadament a les anomenades “corregudes incruentes” , majoritàriament rebutjades pel món taurí i que, a més de mantindre un elevat grau de patiment, continuarien implicant la mort dels animals als escorxadors.
Cal una actitud molt més clara, ni que siga per a defensar les Falles sense Tortura com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Com a Algemesí, cal que es deixe ben clar que allò que serà patrimoni de totes i tots no té res a veure amb una matança que, com fa sempre, s’intenta aprofitar de la festa de veritat, que programa quan es mouen les multituds que, majoritàriament, passen per davant de la plaça de tortures de València sense aturar el pas i lamentant no es puga fer res pels animals que maten allà dins. Que és una distorsió aliena a l’essència de les Falles, una anormalitat sense sentit en el segle XXI, una realitat tan feridora que s’hagué d’ocultar a la vista de les persones representants de la UNESCO.
