Segons convinga, aquella cosa pot ser com les claus d’or de la ciutat o com l’andròmina que està per casa abandonada a qualsevol calaix o al fons del traster, que no es vol per a res i que s’acaba donant a una altra gent embolicada en paper de regal. El reconeixement institucional al rei dels acudits de benzinera es justificà en el fet que el premi val menys que una de les seues cassets. Una gran metàfora. Últimament tinc la sensació que l’animalisme és constantment tractat com Arévalo a la foto de l’alcalde, tot esperant que pose per a la foto amb agulletes que no valen res i no obliguen a res, en actes cerimonials que poden ser buidats de tota significació quan convinga.
La cerimònia d’entrega sempre està conduïda per un càrrec polític que diu “Sí, sí, jo sóc animalista…” I aleshores t’encoloma el pin. La meua primera experiència és amb l’alcalde de Tavernes de la Valldigna, que és molt animalista i ha rescatat dos llebrers. Que no se li reconega això ha estat el seu lament amarg mentre denunciàvem que el govern que encapçala per segona legislatura, abans que rescatar persones rescatà els linxaments de bous al carrer, íntegrament mantinguts amb diners públics durant 4 anys. La cirereta fou una moció per a declarar Tavernes lliure de maltractament votada per les 9 persones representants de Compromís al Ple, minuts abans de donar-nos el pin: els linxaments no es veien afectats perquè “no són maltractament”.
Aquesta setmana, he tingut una conversa a les xarxes socials amb l’alcalde del municipi veí de Benifairó. Ho endevineu? Sí, tenim una altra agulleta. A l’agost muntaran una plaça portàtil on faran una setmana de linxaments i, de regal, un festival taurí. És una espècie de correguda de segona, amb els matancers disfressats amb traje campero i on les víctimes, amb les banyes despuntades per imperatiu legal, patiran toreig, banderilles i matança a estoc, puntilla, descabello i el que faça falta. L’Ajuntament ha facilitat tots els informes favorables que han calgut i el regidor de cultura presidirà l’escabetxada festivalera. Davant la meua sorpresa, l’alcalde em va fer saber que és molt animalista i que, en tot cas, la culpa és nostra per deixar-lo a soles i no aparèixer més que per a criticar.
Més dramàtic fou comprovar com a Catarroja, allí mateix on s’explicava la cosa del pin de 3€, ens acabaven de clavar a les solapes un de la millor ferralla. Com he publicat fa poc s’aprovaren un jo m’ho talle i jo m’ho cus per a declarar exempts de maltractament animal tots els maltractaments que es fan o es puguen fer a Catarroja, per tradicionals o pel que convinga (quan calga, ja li trobaran una justificació com la del pin d’Arévalo). Tot això, per gent que també és molt animalista i que té una regidoria de benestar animal i que utilitza fórmules buides com “vigilarem molt que es respecte els animals”.
Encara és pitjor pel que fa al rescat i refugi de gats i, sobretot, gossos abandonats. Els municipis que tenen prevista alguna cosa al respecte solen tindre “un servei de recollida” que situa les víctimes al nivell del fem dipositat en els contenidors, signats fins a no se sap quan amb els diversos centres d’extermini que copen el negoci. Tot sol començar amb planyívols cops de pit per les terribles situacions viscudes en primera persona amb aquell animal maltractat, aquell altre atropellat o aquell que un xiquet o una xiqueta ha portat a la policia perquè li troben una llar.
L’acte d’entrega del pin arriba quan demanen a xicotetes organitzacions i particulars, quasi sempre sense recursos, que es facen càrrec dels gossos perquè l’ajuntament no té diners. Són els mateixos ajuntaments que subvencionen societats de caçadors, colombaires i fins i tot, bous al carrer, i que treballen dur per a poder gastar en festes més que l’any anterior. Per a rescatar i refugiar animals, però, només tenen bones intencions malgrat que l’atenció d’aquesta problemàtica és una de les seues obligacions.
M’agradaria no estar cansat dels pins. Hi ha qui pensa que la meua funció és la de generar reflexió i conscienciar les persones que han d’impulsar propostes polítiques animalistes, i potser tinguen raó. Potser que la culpa siga meua si no tinc un accés directe i permanent a aquestes persones, si no trobe la forma de saltar tots els esculls que representen el funcionament dels seus partits, les dinàmiques i les agendes, l’actualitat… No ho tenim gens fàcil.
En tot cas, crec que les persones repartidores de pins haurien de tindre clar que l’animalisme no és allò que elles han decidit en els seus moments de reflexió sempre tan lúcids. Supose que entenen que han de conèixer les realitats que aborden, que les seues posicions han de ser formades i fonamentades si volen fer polítiques responsables. Si ho fan així, no faran una moció on diu que la colombicultura no és maltractament animal, o no afirmaran coses com que “jo he vist els bous al carrer, i no són maltractament”. I si volen continuar amb això, els hem de deixar clar que no volem l’agulleta. Han de restar sense l’oportunitat de continuar amb això.
Quan no tenim alternatives animalistes de veritat, i quan apareixen genis que s’han elaborat un animalisme a mida i d’anar per casa mentre visiten el senyor Roca, la solució està en crear-les. El vot animalista on ha de ser, a les institucions i si cal a fora, mai apropiat per qui no té la intenció de representar-lo i sempre visibilitzat. Ara ens ve una nova oportunitat i m’ha quedat clar: jo votaré PACMA.
