Els drets són límits, barreres que protegeixen béns superiors. En el cas dels altres animals, són la vida, la llibertat i la integritat (el dret a no patir danys, maltractaments i tortures) de tots els éssers que senten i pateixen de la mateixa que senten i pateixen els éssers humans, perquè també som animals amb aquestes formes d’adaptació a la vida. El nostre desig o, millor dit, el nostre interès de viure i ser lliure, de fugir de la por i del dolor, és el mateix que el de la resta. Les persones veganes hem fet el pas “radical” cap a eixe reconeixement de drets i contra l’explotació animal, fent tot el que és al nostre abast per a no ser-ne partícips. És la senzilla revolució de canviar el menú, la roba de l’armari i tota la resta com a punt de partida per a canviar-ho tot.
Canviar-ho tot és un camí difícil que les persones animalistes afronten a la mateixa vegada que el tsunami etern d’abandons, naixements sota els cotxes i entre el fem, tortures i linxaments públics o d’amagat, enverinaments, matances, baralles de gossos i galls, forats plens de merda on els caçadors amunteguen desenes d’animals, abusos a les granges… I continuen treballant molt dur, sovint des de la soledat, la incomprensió i l’absoluta falta de mitjans. Encara pitjor, ho fan assumint obligacions i responsabilitats de les administracions, que aquestes no atenen i no tenen la més mínima intenció d’atendre.
Dic tot això perquè tenim molt clar que cada pas endavant és una victòria, que es donen un darrere de l’altre i amb molt d’esforç. Ho tenim clar, també, les persones que hem donat tots els passos pel que fa a la nostra vida, tot fent de la “radicalitat” un compromís personal i compatible el possibilisme. El problema sol estar en el que podem considerar un pas endavant de veritat, una millora real en el reconeixement dels altres animals, i el que és retoc per a maquillar l’abús, per a canviar la forma i deixar intacte el fons, per a escapolir-se de la polèmica amb el mínim esforç i sense canvis reals, amb “el consens” com a pretext.
Som conscients de l’herència rebuda pel canvi polític que ha arribat a la majoria d’institucions del País Valencià. L’abast del maltractament animal és enorme a la nostra terra. Els abusos, linxaments, tortures, matances i caceres són esport, tradició i festa, i els han volgut convertir en identitat del nostre poble. Tenim associacions i federacions d’associacions encastellades, beneficiàries de subvencions que no volen perdre i que esperen protecció política davant l’incompliment evident de normatives i, fins i tot, de vulneracions flagrants de convenis internacionals i de lleis europees. Són minoritàries però transversals i, per tant, capaces de generar tensions internes als partits amb responsabilitats de govern, sempre porucs davant una possible pèrdua d’adhesions i vots.
Celebrarem i recolzarem les promeses de canvi, i hem reconegut els passos endavant que s’han donat. També hem recolzat les propostes que s’han expressat amb consultes ciutadanes, malgrat que el segle XXI ja no és el temps d’una consulta sobre tortura i linxaments o, encara menys, exclusivament sobre si aquests es paguen amb diners públics. Hem demostrat que estem i estarem al costat de les alternatives reals a favor dels animals, però no podem restar de braços plegats davant una falta de voluntat política que s’intenta emmascarar amb paraules.
Per exemple, l’Ajuntament de València compta amb una regidoria de benestar animal que ha de desenvolupar polítiques de protecció animal amb un pressupost de paraules, perquè l’econòmic és zero. Amb paraules no es poden rescatar els 3.000 gossos que s’abandonen cada any al terme i amb un equipament com el de Benimàmet. El seu disseny i les seues dimensions són les de la utilitat pel que fou creat: un dipòsit per a mantindre els animals durant el temps mínim establert i, immediatament després, massacrar a la seua esgarrifosa cambra de gas tots els que no hagueren estat rescatats i hagueren escapat de les comandes especials com la de cadàvers d’individus cremats vius o penjats, per a practicar les autòpsies i identificar els indicadors d’eixes “causes de la mort”.
Per a acabar amb aquella salvatjada quotidiana, la Societat Valenciana Protectora d’Animals i Plantes-SVPAP es carregà tota la responsabilitat a les esquenes. Des del govern municipal no es dotaren ni les instal·lacions adequades ni el pressupost suficient, fet que s’agreujà amb les típiques imposicions de persones per a cobrar un bou sou. L’esclat de la crisi, tan inesperat ell, comportà una reducció encara major del pressupost i, com que finalment l’SVPAP no se’n pogué fer càrrec, MODEPRAN assumí aquest difícil repte fins a l’arribada del govern del canvi, que ha decidit assenyalar injustament aquesta organització com a única responsable de la situació. I, així, a hores d’ara, amb el venciment del conveni cada vegada més a prop, no tenim clar el futur dels gossos abandonats a València.
El pretext de la situació econòmica també contrasta amb els diners públics abocats per a donar suport a les empreses privades que exploten l’Oceanogràfic i el Bioparc. Sabem que aquesta última rebé de l’ajuntament 900.000€ el 2015 (més del doble de l’import anual establert al conveni pel rescat de gossos, IVA inclòs). Abans de conèixer aquesta dada, des de la regidoria ens intentaren rentar la cara d’aquestes presons urbanes fetes espectacles, amb arguments com que la seua fama no es correspon amb la realitat o que poden aportar fons a projectes a favor dels animals.
Són exemples que s’afegeixen als d’altres ajuntaments de progrés i canvi que no han canviat res per a la situació dels animals o que, fins i tot, l’han canviat a pitjor. Ajuntaments que s’han proclamats animalistes mentre pagaven amb diners públics el 100% del cost dels linxaments de bous al carrer, que han aprovat mocions contra el maltractament animal que no tenien cap intenció de complir, que s’han aprovat definicions a mida per a dir que el maltractament de sempre no és maltractament…
Per a cridar l’atenció sobre tot això, perquè encara estem a temps de fer les coses be, la gent de la Carles Pinazo ens manifestarem aquest dissabte a València. Perquè volem que els animals compten, perquè els volem sencers, segurs, respectats, VIUS. Perquè volem que el canvi siga real, també pels animals.
