A les imatges, el gran Harambe s’assembla al John Coffey amb el ratolí Mr. Jangles entre les seues enormes mans. S’interessà per ell i el mogué uns metres sense la delicadesa que reclamen els nostres ulls, però sense fer-li cap mal. Un gran goril·la mascle, però, no és altra cosa que un herbívor pacífic que només entra en còlera davant una amenaça per a les seues cries o per a les femelles del grup i, per tant, el més probable és que les úniques víctimes de la seua immensa força siguen altres mascles forts i grans com ell. Harambe mai veié la cria humana com a una amenaça i la seua actitud es mogué entre la curiositat i la protecció.
Però era un dels “altres”, amb gestos i actituds diferents, era un “inferior” al costat de la superioritat més vulnerable, al costat d’un xiquet humà. Estava condemnat de la mateixa manera que el John Coffey quan tingué la terrible visió de l’assassinat de dues xiquetes blanques a la Louisiana de la segregació racial. Impulsades per un sistema d’explotació, una ideologia de dominació i un munt de prejudicis justificadors, les condemnes són immediates en aquests casos. El John Coffey acabà a La milla verda2 i el Harambe, abatut a trets.
Aquesta execució ha coincidit amb les del lleó africà Manolo, empresonat al Zoològic Metropolità de Santiago de Xile des que nasqué, fa 20 anys, i de la lleona Flaca, que havia arribat a eixa presó el 2011, després que un circ l’abandonara completament desnodrida i a punt de morir. Tingueren la mala sort que un jove es llançà al recinte on patien confinament, provocant la mort dels dos animals per rescatar-lo. La justificació, com en el cas de Harambe, fou que la gravetat i la urgència de les situacions no permetien neutralitzar els animals amb les armes anestèsiques disponibles.
També ha coincidit amb la mort de la Hanako, “l’elefanta més sola i trista del món”. Ha mort després de viure 67 anys a un minúscul recinte del xicotet zoo Hinokashira de Tòquio, on anà a parar quan, al 1949 i amb 2 anys, fou separada de la seua família i convertida en un regal diplomàtic de Tailàndia al Japó. Una campanya volia que tornara a un santuari tailandès per viure els seus últims anys de vida amb altres elefants, però des del zoo digueren que, pel seu estat físic i mental, era massa tard per a ella. Com que la minúscula presó de la Hanako no admetia cap defensa, declararen que la seua cadena perpètua seria l’última per a un elefant a Hinokashira.
I és que per molt que vulguen adornar les gàbies, totes les dels zoos tanquen innocents com el John Coffey, que seran sacrificats de forma automàtica quan li convinga al sistema. El Harambe, el Manolo i la Flaca han mort per una “precaució” que va molt més enllà de protegir vides en risc: els negocis que els explotaven es protegien a ells mateixos de les conseqüències jurídiques i legals d’una possible agressió per un dels “seus” animals, a dins de les seues instal·lacions i contra éssers humans posseïdors d’una entrada. Els humans “propietaris” es protegien davant de possibles acusacions per negligència o negació d’auxili i es protegien d’indemnitzacions econòmiques que podien sumar molt més que el valor dels “seus” animals.
Les indústries d’explotació animal defensen el seu concepte de benestar afirmant que dóna valor a les seues propietats. Ens diuen que cap propietari vol malmetre el seu patrimoni i que, per això, el benestar és una garantia del valor dels animals que són propietat d’algú. Fa molt que el Gary Francione ens explica que aquesta tesi és completament falsa perquè la mateixa condició de propietat dels animals, la qual els converteix en objectes d’ús i explotació i impedeix que tinguen cap consideració com a subjectes dels drets fonamentals a la vida, la llibertat i la integritat física i mental, els sotmet a moltíssimes eventualitats que poden passar, a discreció dels propietaris, per sobre dels criteris de benestar establerts pel sistema d’explotació. Ací tenim una bateria de fins a quatre doloroses proves.
La indústria dels zoològics “ha reduït a zero el valor econòmic” de tres dels seus animals “carismàtics” davant la possibilitat de pèrdues majors. La mateixa indústria ha decidit que l’explotació d’elefants en un forat minúscul no era bon negoci i, per tant, que l’anava a amortitzar. Ha decidit, però, explotar fins a l’últim moment la Hanako sense tindre la més mínima possibilitat, com han reconegut, de garantir el seu “benestar”. Mentre deien que ja era massa tard per a ella, la continuaren exhibint com a objecte de la seua col·lecció.
A la ciutat de València, on fa 11 anys que mataren a trets el ximpanzé convicte Coco, ens podem preguntar si la presó del Bioparc ha previst evitar noves situacions com aquesta a la manera del zoo de Santiago de Xile, que tenia en nòmina un franctirador entrenat per matar i disposat a intervindre amb l’agilitat que suposadament no permeten els dards tranquil·litzants. És possible que persones amb entrada salten les barreres del circuït espectacle, penetren a eixes gàbies adornades i forcen situacions on el negoci haja de comptabilitzar pèrdues? Potser que un xiquet o una xiqueta acabe, de sobte, al costat d’un esquena platejada? La presó, a tocar del parc de Capçalera, està plena d’animals amb un suposat benestar que penja d’un fil. Són moltes les persones que poden acabar amb la seua forma de condemna actual.
Una odiosa vinyeta ha posat el Harambe, encara viu, a dins d’una barca plena de persones que fugen de la fam i la guerra a través del Mediterrani. Només ell va a dins d’una gàbia, mostrant que seria l’únic que no ha pujat voluntàriament a l’embarcació, mentre que un home amb barba diu que el porten per veure si, així, a la gent li importa allò que li passe. Estic segur que és el dibuix d’un home occidental i acostumat a apropiar-se del que no és seu, com el Harambe i l’home amb barba, que ja en té prou amb la seua tragèdia per ficar-se a engabiar goril·les morts a trets.
La gent que es mobilitzà per la mort de Harambe, del Manolo i de la Flaca no fa guerres pel petroli ni derroca règims contestataris ni arma exèrcits obedients. No abandonen persones al mar ni les retornen cap a l’infern. Cap d’elles utilitzaria les persones refugiades per fer comparacions odioses i totes elles lluiten contra la injustícia al peu del canó, d’una forma molt més eficient que la de culpar la gent d’altres lluites.
–––-
1 Animalisme CAT, 02/02/2016, El zoo i els coloms.
(…) “Segons el llenguatge cosificador que fa servir aquesta indústria de l’explotació animal, dintre de les ‘col·leccions’ dels zoològics es troben les peces més valuoses, allò que anomenen ‘animals carismàtics’ per ser individus especialment famosos i, sobre tot, per pertànyer a les espècies que atrauen més gent: grans simis, lleons, elefants, dofins…”
2 Títol original: The Green Mile, EUA, 1999, 188’. Dir: Frank Darabont. El John Coffey és interpretat pel Michal Clarke Duncan.
