Front a això, algunes persones i organitzacions decidírem presentar denúncies de totes aquelles infraccions que poguérem conèixer i documentar i que serien una xicoteta part del total d’aquestes infraccions. Personalment, presentí 4 denúncies el 2015. Algunes encara foren presentades davant l’antiga Conselleria de Governació i Justícia, sota govern del PP, i altres ja davant de la flamant Conselleria de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques del govern del canvi.
Només he rebut resposta d’una d’elles. Fou tan críptica com absolutament meteòrica: 6 dies després de la presentació inicial. Demaní aclariments i, 13 dies després, tenia un altre escrit a la bústia que repetia l’argument de l’anterior. Curiosament, era l’única denúncia que permetia una resposta més òbvia a favor dels interessos taurins, ja que es movia entre terminis de tramitació de permisos i els canvis legislatius amb els quals, a finals de la legislatura anterior, el PP blindà encara més els linxaments de bous al carrer.
Les altres tres denúncies acumulen entre 440 i 361 dies sense resposta. Del mode coet a propulsió es passaren al de cargol fossilitzat per a fer front a les que no permeten respostes tan còmodes, ja que es refereixen a brutals agressions als animals, ús repetit de bastons elèctrics per persones treballadores de les ramaderies, arrossegament pels carrers de bous morts o encara agonitzants que cobreixen els carrers de sang, ancoratges de barreres que no garanteixen la seguretat de les persones, presència de menors dins dels recintes de bous al carrer…
Fins i tot, es denunciava l’intent d’atropellament que patírem a Mislata per part d’un taurí que, com a pretext, digué a la policia que portava una persona ferida dins de la plaça portàtil (segons els reglaments, hauria de ser transportada per l’ambulància). El cotxe es dirigí a tota velocitat cap a les persones antitaurines concentrades davant de la plaça i les rodes derraparen a tocar dels nostres peus, entre els quals es trobaven els d’un xiquet molt menut.
Davant aquest silenci selectiu, el juny passat presentí una queixa davant la Sindicatura de Greuges. El mateix dia de la presentació, aquesta institució demanà un informe a l’administració, que reconegué els fets amb un escrit de quatre breus paràgrafs. També deia que, segons les normes vigents, havia de seguir un ordre rigorós a l’hora de tramitar “assumptes d’homogènia naturalesa” i que als meus ja els tocaria quan els tocara.
La Sindicatura m’oferí la possibilitat de fer al·legacions a aquesta resposta. Quines al·legacions? Podria dir que també hi ha una norma molt bonica, la mateixa que aplica la Sindicatura quan m’ofereix la possibilitat de fer al·legacions, que diu que la ciutadania ha de rebre resposta al que demana de les administracions públiques en un termini màxim de 6 mesos. Podria dir que queda molt bonic tindre lleis de bones intencions sense que existisca intenció d’aplicar-les. Podria dir que les meues denúncies són “assumptes d’homogènia naturalesa” que han de generar una resposta en 6 dies.
Podria dir que crec que les denúncies estan abandonades dins d’un calaix perquè sí, perquè no les volen tramitar. Perquè, senzillament, saben que si començaren a tramitar expedients sancionadors a partir de denúncies, no pararien.
Un recent reportatge de l’Edoardo Stoppa al programa Striscia la notizia de Canale 5 (Itàlia) relata l’“escalada d’alcohol, estupidesa i brutalitat” dels bous al carrer a Almassora. En poc més de tres minuts, es pot veure un bou embolat lluitar contra el foc que li acaben de posar a les banyes, aqueix que diuen que no li genera mal ni patiment. Es pot veure un home amb una horrible disfressa de conill rosa i que cita el bou amb un cubata a la mà. Es maltracta l’animal amb el llançament de més cubates, amb puntades de peu i, fins i tot, l’ús d’un pal elèctric al mig de la plaça i davant de tothom.
Un equip estranger de televisió, per a un reportatge tan breu i en un dels molts municipis que linxen bous al carrer, ha pogut gravar algunes de les milers i milers de vulneracions del reglament que mai transcendeixen, perquè no existeix cap tipus de control destinat a evitar-les. El reglament no és més que un pretext i qualsevol prova que ho demostre no és altra cosa que una molèstia per a la Generalitat Valenciana que, suposadament, ha de vetllar pel seu compliment.
La Sindicatura de Greuges valora positivament el compromís de l’administració de respondre les meues denúncies quan puga i li vinga bé i li recomana que mire de posar una miqueta més de pressa. Personalment, crec que les denúncies de la gent animalista també són una molèstia que podria posar en qüestió aqueix discurs oficial, embolicat per a regal i amb un llacet, sobre reglaments que vetllen per la seguretat de les persones i el “benestar” dels animals.
