Minuts abans, l’alcaldessa d’Algemesí s’acabava d’agermanar amb el seu company de partit. El dia 24 de setembre, les persones que participaren en una acció directa no violenta al davant de la porta del carrer Muntanya de la plaça de tortures d’Algemesí, amb el somni d’impedir l’entrada dels matadors, foren brutalment agredides a puntades i xafades per taurins davant la passiva mirada de la policia. Primer, l’alcaldessa havia intentat menysprear els fets amb el pretext de no tindre cap constància de parts de lesió i, com que se’ls anàvem a mostrar, afirmà que hem d’entendre que qui fa eixe tipus d’accions sap els riscs que afronta.
Desgraciadament, sí que ho sabem. El que no tenia tan clar és que la correcció política es podia estirar fins a encabir aquesta afirmació, perquè pensava que el risc que corre una persona activista que fa eixe tipus d’acció és la identificació, la retenció o la detenció a mans d’efectius de policia, la imputació d’infraccions o delictes a mida del negoci taurí, les multes… Les agressions per part d’espontanis i amb la Policia observant queden molt lletges, i encara més eixa formal i insistent indiferència institucional que sona molt a justificació.
Són coses d’aquest “canvi de progrés” de què estem gaudint al País Valencià i que m’està agradant tant. Com el que arribarà a Gandia, després de molts anys de servei de rescat, refugi i atenció dels animals abandonats per l’SPAMA Safor, la protectora que ha fomentat i garantit l’adopció de milers i milers d’animals, que ha acollit tants durant tants anys, molts fins a l’últim dia de les seues vides.
És això que les lleis anomenen servei de recollida d’animals abandonats, que ara passarà a mans d’una empresa privada a un dels pocs municipis on estava al càrrec d’una protectora des de fa molts anys, amb una gestió estable i consolidada, afrontant totes les dificultats amb garanties.
El regidor responsable d’aquesta gestió, el Xavi Ródenas, ha fet un vídeo propagandístic sobre el procés de concessió a la gossera, dins del marc d’aquesta nova pràctica que consisteix en el fet que t’ho conten i tu t’ho has de creure i que han anomenat “transparència”. La història real és que, després de les reunions de sempre, on fan com que escolten, han volgut imposar un plec de condicions que, més enllà de les paraules ornamentals, prima el cost del servei per sobre de qualsevol consideració en favor dels animals. Allunyat de la realitat dels abandons d’animals domèstics, és inassumible per la protectora.
Per a edulcorar la realitat, la propaganda diu que l’empresa no matarà si no és estrictament necessari, “per malaltia o situació molt precària de l’animal”, eufemisme amb el què oculten l’essència d’una empresa privada que vol guanyar diners, no salvar gossos. Cap d’aquestes empreses ha tingut ni tindrà mai un gos esperant durant mesos o anys una adopció, consumint aliment, demandant atenció veterinària, generant despeses de manteniment de l’espai, gastant sense “aportar res”. Això només ho fan les protectores, que donen a l’animal, com a mínim, el dret a ser considerat digne de tot plegat.
Ródenas diu frases com que el plec de condicions és un problema per a la protectora perquè és “massa exigent” o, fins i tot, que “l’SPAMA no ha tingut respecte pels animals ni l’esperit animalista que l’ha de regir”. Imaginem que des del govern municipal de Cofrents li diuen a Tanquem Cofrents que no respecten el medi ambient ni l’esperit ecologista que els ha de regir com ho fa aquest ajuntament, que han instal·lat aquells leds d’Alfonso Rus per a estalviar energia. Seria com si un govern que ha prohibit els circs amb animals i que compta amb gent que s’ha fet fotos amb gossets i ha anat a dos manis, li dóna lliçons d’animalisme a la protectora que ha organitzat les manis i que porta dècades sostenint una alternativa a les gosseres com la que acaben de contractar. El nivell de ridícul els hauria de fer pensar.
Abans del canvi de progrés, la política es feia contra la gent que volem ser veu dels animals eliminats, linxats, torturats i matats. Parle d’una política contra nosaltres sense complexos, perquè la seua impunitat necessita les seues víctimes sense la nostra veu. Pel canvi de progrés continuem representant un excés; no fem altra cosa que exigir i no entenem que n’hi ha coses que no es poden canviar. No sabem esperar silenciosament la fi d’allò natural, normal i necessari, com ho definí Melanie Joy.
La gent del canvi és raonable i ens pot dir que no ens busquem problemes si no volem patir les conseqüències, o que la tornada al passat de les gosseres és la millor “opció animalista” pel present i que esperem amb paciència un canvi de futur. Així, com quan Íñigo Errejón ens explicà que la tortura taurina havia de morir de vella i al seu llit, com s’ha fet sempre amb aquest tipus de coses.
Som un problema, una amenaça pel canvi de progrés. Sobrem. Almenys no ens falta experiència per a afrontar aquesta situació.
