El text conté altres jocs de paraules pretesament enginyosos amb els noms de més bous, com Garrafo, Malospasos i Mensajero. Fa molt que no em sorprèn absolutament res del que ve d’aquesta gent, però ho vull comprovar i… sí. A la correguda del 18 de març a la plaça de tortures de València es mataren huit bous, entre els quals es trobaven el Malospasos, el Garrafo i el Mensajero. Els dos últims patiren la tortura completa a la plaça, juntament amb l’Ojeador, el Noctámbulo i els dos “sobreros”, el Jerezano i el Jurero.
Malospasos fou tornat als corrals per “invàlid” i el mataren fora de la vista del públic així com a l’altra víctima, és a dir, al bou que estava destinat a patir i morir primer, al qual rebutjaren per “fluix”. A aquest li deien “Nacionalistas”. En plural. El condemnaren a eixa mort i li posaren aquest nom a la famosa ramaderia de Juan Pedro Domecq.
Aquesta gent troba especialment ocurrents i gracioses coses com aquesta. M’imagine al senyor Domecq en el moment de posar-li el nom al bou, amb la ment viatjant fins a la plaça on torturaran i mataran “Nacionalistas”. Amb un somriure a la cara, trobant-se genial i ocurrent. Les persones que cabem al sac del “nacionalisme” (o “separatisme”) sabem captar aquest missatge, estem molt acostumades a ell.
És la potència del llenguatge, la força d’una paraula unida a la tortura taurina com qui fa una macabra poesia visual. No puc evitar imaginar-me un bou amb el nom de “Terroristas” o “Islamistas”, qui sap si “Moros”. O altres que es digueren “Podemitas” o, per suposat, “Feminazis”. Jo apostaria que ja existeix l’“Animalistas” o l’“Antitaurinos”. Òbviament, amb Catalunya pel mig, estava clar qui havia de guanyar la cursa. Aquesta gent entén el bou només com el suport amb el qual expressen el que són, i així són i així és el seu suposat art: només sang i vísceres.
No fa molt, la Diputació de València enviava una molt transparent nota de segrest informatiu com a represàlia per la utilització d’expressions com tortura o linxament de bous. A la reunió prèvia al despatx del senyor diputat d’assumptes taurins, Antoni F. Gaspar Ramos, aquest ja s’havia mostrat molest per l’ús d’aquestes paraules punyents, que no edulcoren ni maquillen el que fan a la plaça i el que miren des de les grades. Finalment, com que no complírem amb les seues exigències, es féu efectiu l’assassinat d’aquesta informació suposadament pública i accessible.
Sembla que el senyor Gaspar no es va indignar tant amb el missatge d’odi del senyor Domecq des d’aquesta plaça de tortures des d’on parasiten les Falles, propietat de la Diputació. El sector taurí fa exactament el mateix i, per això, acull actituds com aquesta mentre espigola les xarxes cercant a qui denunciar.
Segons aquesta gent, i com es desprèn de la denúncia a la Datxu Peris, qualsevol cosa que diga una persona antitaurina seria denunciable per formar part d’un “corrent o tendència” que va contra “l’emblema cultural que la tauromàquia representa pel nostre [seu] país”, “cometent delictes de prevaricació, injúries, calúmnies, amenaces, coaccions i altres tipus delictius”. És així com volen convertir en delictiu el lament de la Datxu, a anys llum de l’odi manifestat a través d’un pobre bou doblement cosificat.
No fa molt, en un comentari a altre article publicat a La Veu, el David Barrachina em demanava que explicara el que jo entenia per respecte. Nosaltres sempre som falta de respecte i fins i tot delicte, ells sempre estan en el seu dret. Aquesta és la meua resposta.
