Ni en cristià ni en xinès


Ja tenim un nou exabrupte contra la llengua: "No hables en chino". Un més per a la llista. Hem anat des del "habla en cristiano" passant per "soyez propes, parlez français" fins arribar a la inintel·ligibilitat del xinés o siga de l'algaravia que suposa a les oïdes d'altres el valencià, com quan de menut feies rodar el dial del transistor de ràdio buscant una freqüència determinada i, durant el llarg periple pel dial, topaves amb eixe soroll ensordidor que provocava que abaixares el volum de la ràdio per no molestar el iaio. Així és, la nostra llengua té eixa condició de soroll ensordidor en les bregues lingüísticopolítiques municipals. Per cert, "no hables en chino" també és un cas flagrant de prejudici lingüístic perquè a ningú se li ocorre dir "no hables en inglés". Pel que es veu, per a alguns, hi ha llengües més entenedores que altres. Sembla que la nostra no entra dins del grup de les primeres, "les entenedores", pecat que arrosseguem per la manca d'una autèntica pedagogia estatal que pose en valor la pluralitat lingüística d'Espanya.

Personalment considere ben lamentable que una persona del públic, militant o no del PP, tant se val, llançara aquest insult quan un càrrec públic electe s'expressava en valencià a la sala de plens de l'Ajuntament d'Elx. La llengua és com sempre l'instrument llancívol de desqualificació de l'adversari. Però per a mi encara és molt més lamentable i decebedor que, una vegada produït aquest atemptat lingüístic, no hi haguera una condemna unànime i ferma, una repulsa contundent en tota regla, per part de tota la corporació municipal. I ja us podeu imaginar l'escena després de la increpació pública: rialleta burleta d'uns (els de sempre), murmuris desaprovatoris d'altres (la minoria)... i el silenci còmplice de la resta, un silenci eixordador que ja pesa de manera feixuga a les grans ciutats.

La dignitat de parlar valencià o la llengua entesa com a element simbòlic referencial i identitari del nostre poble, a banda de mitjà de comunicació, continua sense entrar encara dins l'esfera d'elements a salvaguardar en l'enfrontament polític. És segur que aquest incident lingüístic no s'haguera produït a l'Ajuntament d'Elx, com tampoc a tants altres plens municipals del País Valencià, si tots els polítics, tots, hagueren fet un ús habitual i coherent del valencià a tot arreu des de l'època de la Transició. Els polítics no sols han de ser exemplars amb l'ús de la "caixa pública" sinó també amb la llengua. Cada vegada que un polític parla valencià, dignifica la llengua, ens dignifica. Cada vegada que un polític fa un acte en valencià, prestigia la llengua, ens prestigia. Cada vegada que un polític aposta per la música en valencià (o el teatre, el llibre, la ràdio, la televisió, el còmic, etc.), revaloritza la nostra indústria cultural, eleva més la categoria social del valencià com a llengua de cultura. Cada vegada que un polític usa amb correcció lingüística el valencià, milers d'estudiants veuen referendat l'esforç d'aprendre'l o de millorar-ne el domini en registres lingüístics formals. Compte, però! El problema és a l'inrevés, quan tenim milers de persones matriculades en cursos de valencià i no veuen el seu esforç compensat per polítics que en facen un ús habitual i coherent. O sí, en fan un ús habitual en molts municipis valencianoparlants menuts i mitjans, l'única zona de confort que li queda a la llengua, però no a les grans ciutats ni a moltes capitals de comarca. L'exemplaritat com a model de conducta lingüística és la clau!

El major perill que corre el valencià és que quede reduït o circumscrit a una única opció política i no siga llengua transversal de tots els partits polítics. Si segueix aquest camí, el valencià esdevindrà la llengua d'una tribu política (ja sabeu, "los del valenciano") o, fins i tot, en els pitjors dels casos, acabarà sent la llengua ritual políticament correcta d'una part d'aquesta tribu a les Corts, les diputacions i els ajuntaments perquè, fora d'aquests àmbits, almenys en les grans ciutats, les rodes de premsa, les entrevistes, les declaracions públiques... es faran en castellà. Que t'estigmatitzen els altres, l'oponent polític, per parlar valencià és vergonyós. Que t'autoestigmatitzes o t'autocensures, abans que els altres t'increpen, és delirant.

Amb tot, una bona part de la societat civil també hi té responsabilitat per no denunciar o no visibilitzar els casos de discriminació lingüística patits: a vegades, perquè no saben on acudir (les entitats cíviques són bones canalitzadores en l'ajuda a prestar i en la denúncia a fer); d'altres, perquè no acaben de veure la gravetat dels fets viscuts. La denúncia és necessària. Crea debat públic que a la llarga ha de desembocar en un corrent de solidaritat entre (i cap als) valencianoparlants i el rebuig a qualsevol exabrupte que faça trontollar la convivència lingüística entre valencians. Al final, aquesta convivència serà real i efectiva el dia que ens fem respectar, el dia que tinguem els nostres drets lingüístics ben garantits en condicions d'equitat amb els castellanoparlants. Parlant en valencià cada dia, quotidianament, defensem els nostres drets. Ara bé, quan els tindrem garantits legalment? Pregunta que quasi un any després del canvi no té resposta.



 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat