Fa només unes poques setmanes, vam tindre una molt encisadora xerrada a València, el seu títol era “Ecovegetarianisme i Protecció Animal”. Els ponents de la mateixa eren Jesús Frare de Folgança Algemesí, Alberto Terrer del Santuari Compassió Animal, i un servidor.
A la xerrada vam contar coses molt interessants, no només per als animals no humans, sinó també per als humans (les persones). Jesús, per exemple, va demostrar el que deia Asimov a les seues cartes visionàries. Sí, la revolució francesa va ser un clar producte de la idiotesa dels dirigents inconscients d’aquell temps. Perquè abans d’aquesta fita (la revolució) a França es va viure una etapa de certa fam, molta fam. També a la resta d’Europa. A França, els nobles tot poderosos i intel·ligents van fer una tria, a Prússia una altra. A Prússia, després d’uns quants anys, la població va duplicar-se, a França van sorgir els talls de caps i el gir al govern de la nació.
A la sala va haver gran expectació.
Però, sens dubte, la protagonista d’aquesta xerrada, i de les jornades EcoVegetarianes on estava inscrita, va ser Muriel. Alberto ens va contar la seua història. Molts i moltes vam haver de fer un esforç titànic per no plorar.
També a la sala, i per sort, hi havia dues persones, molt maques, estudiants (doctorands), amb àmplia experiència en granges industrials, que van qüestionar el que déiem els tres. I el que déiem els tres no era massa difícil d’entendre, no. Nosaltres defeníem un món millor, un món més just, un món sense patiment ni cuites. Per a totes i per a tots. On totes i tots puguen viure en pau. I si pot ser, feliços.
Les granges industrials són l’arma més gran i destructora del planeta. Sí, amigues i amics, així és. Maten milions de vides al dia. Produeixen el major patiment mai conegut. Contaminen més que tot el transport de l’ecumene junt. I fins i tot moltes veus científiques alerten de les mutacions de virus que ocorren al seu si. El dolor d’aquesta activitat no pot ser ni qualificat ni mesurat. És imponderable.
Ja no existeixen granges tradicionals, no arriben ni a l’u per cent del total.
El benestar animal a aquests tètrics llocs és mentida. L’expressió “benestar animal” és un mer terme tècnic. Perquè els animals no són feliços, no estan bé. Viuen tancats. Contra la seua voluntat (torturats?). I finalment són morts per a l’innecessari consum humà.
Muriel va ser explotada a una d’aquestes granges, durant anys. La feien parir i parir, per obtindre els seus nadons, que després li robaven. Conta Gary Yourofsky (activista nord-americà detingut no sé quantes vegades i que ha comprovat tot: granges, experiments, matances, tortures) que el pitjor dolor que ha vist mai a un animal és quan a una mare li arrabassen el seu fill o la seua filla. Els crits de dolor no tenen igual. A Muriel li’n van robar molts. Però a més a més, la van tindre a un lloc on no podia girar-se. Els seus músculs van dir prou i va caure, no podia aguantar el seu pes. Aleshores el seu destí era la mort. Però… una ànima… (plors?) la va salvar i la va enviar al Santuari Compassió Animal. Allí l’estimen de veritat, i confien que el destí li done una vida feliç fins al final.
Tenim ànima els humans? Tenim cor?
A la França pre-revolució, no. Van decidir criar porcs per donar de menjar a la gent. Fracàs. A Prússia van triar patates i dacsa.
Sé que la xerrada ha canviat la vida d’algun d’aquests doctorands. Per què no la nostra? No hi ha cap excusa. ¡Abolició a la tortura animal!
Sempre en el nostre cor, Muriel…
Vegetarià per convicció. Membre d’Iniciativa Animalista.
