En primer lloc, val a dir que tant Tots Sants com Halloween comparteixen origen en la celebració celta de Samain. En aquells dies perduts en la nit dels temps, la data cloïa la temporada de la collita i, amb els arbres despullats de fulles, la Natura es prenia un repòs amb el qual tancava i obria un cicle. Els celtes, en aqueixa saviesa emanada del respecte que servaven a la Mare Terra, pensaven que la porta que separava el món dels vius del dels morts s’obria perquè aquests poguessen vagarejar lliurement pel nostre plànol. En terres hereves de l’Imperi Romà com la nostra, Samain es cristianitzaria amb el nom de Tots Sants en el segle VII, mentre que els immigrants irlandesos portarien i difondrien pels Estats Units la llavor del que seria avui Halloween cap al segle XIX.
Malgrat tot, per a mi, la festivitat de Tots Sants és un esdeveniment que no implica necessàriament fe religiosa. De fet, no sóc creient però això no és cap impediment perquè hi participe impregnat del seu significat últim i profund. Passejar pel cementeri és un ritual que aconsegueix tocar la part més transcendent del ser humà. Enmig de la serenor de la tardor, els nínxols ens xiuxiuegen que la vida és un esbufec únic que cal aprofitar i ens tornen a la consciència del que és veritablement fonamental en aquesta existència. Al seu torn, els epitafis s’entesten a mostrar-nos que les persones que s’han quedat arrere ens ha aportat un llegat sobre la terra que cal salvar de l’oblit en benefici nostre. Ànimes d’avantpassats conversen amb nosaltres i ens tornen a alliçonar, amb la seua atemporal paciència, sobre tota la lluita que ha permés que puguem estar vius. És un ritual que ens depura per dins, ens reconcilia amb la vida i ens confereix una perspectiva privilegiada amb què enfocar-la.
Malauradament, vivim en una societat on s’ha passat d’exagerar el sentit tràgic de la mort de forma esperpèntica a fer-li cas omís. El consumisme ha desenvolupat un estrany sentit de l’hedonisme que ha exclòs qualsevol referència al darrer traspàs. D’aquesta manera, Halloween ha trobat un camp adobat on acampar i escampar-se. Però no ens enganyem; la mort és sempre present. És clar que no podem deixar que ens ofegue un sentit fatalista de la vida o que el record dels difunts ens sepulte. Ans al contrari, ens ha de recordar que vida només hi ha una (carpe diem) i que aquests morts són la sàvia primigènia que ens l’ha insuflada. El costum d’encendre una candela o col·locar un pom de flors a la tomba no són més que gestos per mantenir despert el record d’aquells a qui som deutors.
Comptat i debatut, amb aquest article no pretenc aigualir-li a ningú la gresca de la SEUA festa una volta que ja s’ha comprat la disfressa; el que pretenc és que ningú no aigualisca la pau de la MEUA.
