Coneixent i llegint Pere Bessó

Es prodiguen una bona nòmina d’autors que, quan els coneixes, el caràcter pareix completament deslligat a la seua obra. Són com ànimes que es desdoblen o es creen una màscara de cara a la gal·leria i després aprofiten l’exercici d’escriptura per soltar l’animalet amagat que alberguen dins d’ells. Escriure no deixa de ser un acte íntim. Tanmateix, hi ha obres que semblen una extensió de l’autor en tota regla. Has llegit els seus escrits i, en el moment en què coneixes la ploma que l’ha solcada sobre el paper, trobes una coherència entre escriptor i obra amb simetria milimètrica. I com a situació malauradament comuna, perviu la figura de l’artista megalòman que sovint empelta versos amb la mateixa buidor que camuflen sota espesseïdes capes de vanitat. No tenen cap altre recurs…

Per últim, amb Pere Bessó vaig trobar-me amb un cas únic en tots els sentits. El de conéixer personalment l’autor i després llegir-ne l’obra. La primera ocasió que vaig tenir tracte personal amb ell fou al cap-i-casal, més concretament al restaurant Chez Lyon, on Sergi Pascual presentava el seu assaig A peu de carrer. No em passà desapercebuda la presència d’un home barbut vestit de fosc que semblava completament absort en un univers paral·lel al mundà. Em feia l’efecte de ser davant un home que ha viscut molt però que havia optat per arrecerar-se sota una mirada baixa i una densa barba com a escuts. Acostar-se a ell exigia el mateix cert sigili prudencial per a no profanar una pau fraguada a base d’esforços. Amb aquesta respectuosa cautela vaig acostar-me a ell i fou llavors quan aixecà la vista. De sobte, vaig albirar una profunditat abisal en la foscúria de les pupil·les amb les quals escorcollava momentàniament el món exterior. Amb una polsina d’estremiment, podia intuir, que darrere aquell esguard habitava una ànima farcida d’experiències mundanas i impregnada del discerniment de qui reconeix les companyies més adients i en desdenya les escadusseres. El magnetisme d’una personalitat tan enigmàtica m’incità a acostar-me a la seua obra. Les primeres temptatives les vaig dur a terme per internet. Allí vaig nadar en una poesia impressionista amb un colorit que desmitificava el concepte d’opacitat que havia pressupost. Però el Bessó místic i obscur havia d’existir, i així m’ho corroborà el poemari La mort del pare, de l’editorial El petit editor.

La mort del pare és un poesia profunda en tots els sentits. Llegir aquest poemari és com descendir a un passadís fosc però subjugant. De vegades, s’hi té la sensació d’anar caminant al bord d’un abisme que pots contemplar amb la gargamella oberta però amb la seguretat de no caure mai. I això pel que fa tant per a la temàtica com per al llenguatge. La mort del pare aborda temes que poden semblar contradictoris, com per exemple, el sexe, la mort, el naixement, la destrucció… Però tots tenen en comú que sempre mostren els confins de la vida humana i en els quals podem passejar amb un deler quasi morbós i, fins i tot, albirar encuriosits que hi ha més enllà. Pel que fa al llenguatge, Pere Bessó moltes vegades recorre a un autèntic contorsionisme sintàctic, no sabem si amb pruïja rebel o experimental (o ambdues), però la llengua de vegades pareix que es desdibuixa sacrificant fins i tot la funció comprensiva del text. El poema pareix que arribe a desdibuixar-se i assolir una dimensió quasi onírica on el lector s’acaba deixant endur per sensacions etèries més que per reaccions tangibles.

Tornar a allò més ancestral de l’home també exigeix de la utilització d’elements de la natura, on aquesta es pot presentar en la seua bellesa més esplèndida o de la manera més cruenta. En tot cas ens mostra com la seua immensitat pot provocar-nos un desig de desprotecció davant ella com en el poema Quimera:

Visc en les coses nues,
despull del real en l’escorça blana
del llimac, sóc
el caragol desnonat del desig,
la closca buïda,
taüt dels versos.

I és que al final és en els versos on l’autor troba l’aixopluc atàvic i la simulació més propera a la immortalitat que l’humà pot trobar.

El desig carnal és un tema omnipresent en la poesia de Pere Bessó. Allò que sempre sorprén és de quina manera l’idealitza, però sense suavitzar-lo mai. D’una banda, aconsegueix transmetre’n la sordidesa que ens torna a la nostra condició animal més elemental sense destil·lar paraules grolleres ni desproveir-se de cap recurs estilístic. Al seu torn, també reix a polir la mateixa sexualitat amb una pàtina de transcendència i, en ocasions, fins i tot de reflexions metaliteràries. No tothom té el do de poder compendiar visions tan contraposades sense que desentone una al costat de l’altra; ans al contrari, en perfecta comunió.

D’antuvi, La mort del pare és un llibre que em retrobà amb el Pere Bessó que vaig entreveure personalment, però m’he quedat molt curt i podria comentar-ne molts altres aspectes. En definitiva, jo aconselle vivament la lectura per tornar a trobar-se amb el jo més visceral i més profund d’un mateix. També per submergir-se en les fondàries del subconscient i perdre’t en elles a la manera junguiana. Preparat per a aquest viatge? Doncs, llig-lo i deixa’t endur…