Camil·la: En què et convertiràs? En bragues? Vaja… Així que et convertiràs en bragues?
Carles: Déu no ho vulga. En un ‘tampax’. Seria bo!
Camil·la: Mira què n’ets, de borinot! Ai, quina idea més bona!
Carles: Quina sort! Ser llançat a la tassa de l’inodor i no parar mai, pegant voltes en l’aigua sense afonar-me mai…!
En un passat no gaire llunyà tots feien mofa d’aquesta conversa enregistrada on determinats periodistes, amb més mala bava que ètica professional, filtraven l’amorosit diàleg entre Carles, príncep de Gal·les, i Camil·la Parker (ja sabeu, l’amant lletja i malvada que es veia amb l’orellut mentre la bella i candorosa princesa Diana romania a casa plorant a cada racó). Curt i ras: una conversa d’enamorats és una conversa d’enamorats. I, com totes, aquesta intimitat és el caldo de cultiu idoni per a comentaris embafadors, apel·latius ensucrats, hemorràgies sentimentaloides i coentor a l’estil de Hello Kitty. Fins ací tot normal… Bé, no negaré que exterioritzar que hom vol ser el ‘tampax’ de l’amant ratlla el surrealisme, però cada parella és lliure d’adoptar la dinàmica romàntica que desitge. És com un univers verbal que els dos amants van sargint mot a mot amb les úniques lleis que ells accepten tàcitament. Res que afegir.
A un fet que hauria de ser tan obvi en aquella època se li va atorgar més transcendència de la merescuda. Continue sense entendre com va ser possible que l’atenció se centrara en aquella conversa sense que es llançaren veus de ferotge retret cap a aquell periodista que desvelà un diàleg que hauria d’haver quedat en el pla íntim amb pany i forrellat. Aquell acte consistí en una indignitat execrable en tota regla que acabà diluïda en una gracieta de difusió internacional.
Però amb la perspectiva que només la distància cronològica permet d’assolir, el que considere més cridaner és que molts van apreciar en aquesta “anècdota” motius més que de sobra per validar el paper seriós i professional de la nostra monarquia en comparació amb el circ britànic (amb regust de telenovel·la de sobretaula), que culminaria amb la mort de la malaguanyada princesa Diana. En terres ibèriques, per contrast, la premsa s’entestava a presentar la imatge del rei Juan Carlos com un tipus planer, afable, proper al poble i salvador de la pàtria de les urpes de la dictadura… Aquesta faç tan tenaçment somrient com la d’un emoji no feia més que atenir-se a l’article 56.3 de la Constitució, que estipula que la persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. No obeir-la suposava que el susdit article cauria sobre el periodista com la fúria de Déu. Recordem, si no, el segrest de la revista “El jueves” per aquella polèmica portada protagonitzada pels llavors prínceps d’Astúries i també aquella multa astronòmica que van imposar a Arnaldo Otegi per injuriar el rei Juan Carlos adjudicant-li l’apel·latiu de jefe de los torturadores. Pareix que arran d’aquest darrer esdeveniment, el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va prendre cartes en l’assumpte acusant el Govern espanyol de vulnerar la llibertat d’expressió.
Sembla que aquell precedent va destapar la caixa dels trons que començaria a enrunar el prestigi de la casa reial; la premsa airejà presumptes afers que a molts els va trastocar la imatge tan idíl·lica que a colp de llei els havien estat imbuint. Amb l’arxiconegut incident dels elefants a Botsuana, a més d’un li va estranyar l’absència tan perllongada de la reina Sofia a l’hospital i va ser quan aparegué en escena una fins ara desconeguda Corinna que, junt amb la dilatada absència de la parenta, va obrir escletxes en la idea de matrimoni feliç de l’imaginari col·lectiu espanyol. Per altra banda, se sumà la presumpta herència amagada que Juan Carlos recaptava a Suïssa, els seus presumptes incontrolables atacs de rauxa vers el pobre xofer que qüestionaven aqueixa “planeria” imposada a colp de llei, la seua presumpta col·laboració amb l’Institut Nóos (un cas que esdevindria una font d’escàndols i que tacaria de manera definitiva la modèlica imatge de la casa reial), que presumptament va esperonar el colp d’estat de Tejero, tal com assenyala en un gegantí treball d’investigació la periodista Pilar Urbano, etc., etc.
Però ja diu el refranyer castellà que a rey muerto, rey puesto; abans que la monarquia morís per una corrua d’irresponsabilitats (presumptes totes), les enquestes es van afanyar a destronar Juan Carlos davant l’inexorable avanç d’un republicanisme que anava engrossint files. Enmig d’aquella tempesta de traspàs de poders, encara van caure dues presumptes demandes de paternitat al presumpte semental reial que a ningú no va sorprendre; una mera peccata minuta insignificant (com les presumptes envestides amatòries amb la paleolítica Bárbara Rey, precursora de Corinna) enfront de presumptes veritats desvelades després que Estrasburg li propinara un calbot a la Constitució.
I a la fi arribaren al tron Felipe i Letizia, jóvens, templats, cosmopolites, amb una espenta de modernitat que una institució rovellada com la monarquia reclamava per a la seua supervivència. Tots dos molt aforats i investits amb el respecte que la “llei mordassa” els dotà per considerar terroristes (sic) a tot aquell que injuriara llur altíssim nom a les xarxes socials (per això abuse de l’adjectiu presumpte, per si ho fan extensible als articles d’opinió). I de sobte…
MALEÏDES FILTRACIONS! Ens tornem a alçar amb un altre escàndol, un disgust per als adeptes al periòdic ABC i tot un entusiasme per a aquells que continuen onejant la bandera amb morat: El diari digital “El confidencial” destapa conversacions per Whatsapp on els actuals reis aconhorten l’empresari Javier López, pressumpte implicat en el cas de les targetes opaques. La transcripció del diàleg ha detonat més d’una riallada pels apel·latius que la sempre carismàtica Letizia brindava al presumpte corrupte amb frases tan memorables com: Te queremos, compi yogui (I miss you!!) Tanmateix, i de bell nou, la cursileria torna a ser l’aspecte més irrellevant del presumpte assumpte. El que realment transcendeix com a notori greuge és l’efusiu suport que els monarques hispànics dispensen a un home acusat de dilapidar 34.800 euros en restaurants, roba i capricis varis amb la seua targeta opaca de Caja Madrid, la mateixa entitat que després seria rescatada amb 23.000 milions dels diners públics! Açò és el que realment hauria de colpir-nos d’indignació i, com va prorrompre la Leti, todo lo demàs, a la merde.
En fi, ens havien venut el miratge que vivíem en una monarquia parlamentària on les lleis protegien el ciutadà i vetlaven per ell, però la llum dels fets ens mena a la convicció que a qui realment protegeixen i pels qui vetlen són pels qui copen el cim de la piràmide neofeudal.
Anys després de la publicació de la conversa entre Carles i Camil·la, estem en condicions de contemplar amb una òptica ben diferent tant el paper de la monarquia a Espanya com la gracieta de la conversa britànica. A hores d’ara envege no haver sigut capaç de desenvolupar un article sobre el ‘tampax’ de Letizia com a únic argument “denigrant” sobre la casa reial.
