Monument a les frases glorioses valencianes

8 agost 2016 01:00h
Hi ha frases afortunades que romanen gravades en la memòria col·lectiva a ferro roent malgrat l'avanç inexorable del temps. No pensava que mai pogués haver afirmat aquesta asseveració, però l'èxit de certs aforismes no sols resisteixen la dalla de Cronos pel seu enginy o emotivitat, més aïna per saber pronunciar-les en el moment adient. Però no tot són flors i violes perquè aquestes perles farcides de saviesa meresquen un epitafi; també cal ser molt hàbil o comptar amb la sort de cara. És un art que sols els elegits han sabut refinar. Només és necessari fullejar la premsa per comprovar la tan ingent quantitat de agudeses destil·lades a tort i dret que en forma de tinta s'escolen tothora. Impossible retenir-les totes. Són tan infinites, que un dels mecanismes d'adaptació del cervell en l'era de la comunicació ha consistit a adquirir prou porositat com per expel·lir de la memòria totes les brillanteses que vessen sobre nosaltres. Tant és així que molts media estan menjant-li el terreny al sistema educatiu en l'altruista tasca d'alliçonar el poble. Què faig? Duc la xicalla al col·legi o la deixe en casa llegint l'ABC i Okdiario? ha esdevingut un dels dilemes del progenitor del segle XXI.
 
Però, si a aqueixa qualitat de saber atinar l'aforisme en un moment profitós, li afiges abrandament i cara de circumstància, ja t'has guanyat la glòria d'aparéixer en els annals de la Història i així esdevenir l'enveja de Leticia Sabater interpretant “La salchipapa”. I parlant de duos artístics, escau mencionar que Cañizares i el bisbe d'Alcalà ja han adquirit ambdós a pols una parcel·la en aquesta glòria eterna de frases que han millorat el rumb de la nostra convivència social.
 
Nogensmenys, avui evitaré topar-me amb l'església (es mereix un altre artícle). En aquest viatge iniciàtic pel passeig de la fama, m'agradaria fer parada en dos productes autòctons del camp de la política. Si fa no fa un any arrere, la nostrada Carolina Punset va escopir-nos una perla que encara és rememorada en moments d'orgull nacional:
 
“(Que la educación) no abandone las lenguas universales para recuperar una minoritaria -el valenciano- (que) aunque puede ser entrañable es poco útil para encontrar empleo (...)” 
 
Olé, Carolina! Llengua entranyable. Sí, senyor! El valencià està bé per a les falles i els residus folklòrics. Fins i tot, mira si som grans, pots jugar amb l'idioma i renovar-lo; beure dos cassalles i encunyar nous mots com “caloret” o formes verbals com “deihem”, “bohquem” que fins i tot semblen dos mossarabismes que el mateix Coromines s'hagués dignat a estudiar. És una llengua lúdico-festiva que no ha d'esguitar terrenys més seriosos com el professional o acadèmic. Na Punset, gràcies per delectar-nos en la teua efímera vida política valenciana amb aquesta frase més sàvia que una dita de ton pare. Has sigut com un cometa que passa fugaç però que ens deixa la seua incommensurable estela. Normal que t'hages anat al Parlament Europeu perquè el teu cosmopaletisme ha fet que el País Valencià se t'haja quedat massa xicotet. Sens dubte que a Europa podràs encabir tot el teu potencial a vegades incomprés. Ací, mentrestant, ens apanyarem amb la teua frase, que ja comptava amb certs precedents en el teu coreligionari Toni Cantó. En tot cas, ambdós són talents de la terra que ens ha alertat que estudiar el nostre idioma és un entrebanc per a obrir-nos al món. Que l'anglés i el valencià no poden encabrir-se en el mateix cervell, incompatibles com l'aigua i l'oli. Penseu, si no hi doneu crèdit, en el cas de Finlàndia. Allí també parlen una llengua tan entranyable, el finés, que va inspirar a Tolkien la creació de l'idioma èlfic. Cinc milions de finlandesos morts de fred que protegeixen el seu esquifit parlar (encara més reduït que el nostre), però que al seu torn també estudien anglés, suec i almenys una altra llengua estrangera... I encara tenen la barra de dominar-les totes! Quanta pressumpció! Per rematar, on es troben en la classificació mundial en coneixements d'idiomes i qualitat educativa? Tan baix volem caure?

Tornant a tu, Carolina, no abaixes la  guàrdia, que en aquesta batussa de sentències que honren la genialitat no estàs gens abandonada. T'ha eixit un deixeble que també és denominació d'origen tan nostre com el vi que allí conreen: Javier Berasaluce, ex alcalde de Requena. Com que l'il·lustre en qüestió va proferir un devessall de frases amb què honorava el nostre idioma, en faré una escollit recull de perles. Qui tinga ganes d'emocionar-se, pot donar una ullada al vídeo amb el discurs íntegre que constitueix com un bàlsam que ens revifa la dignitat com a poble:
 
Yo no sé valenciano y me cuesta seguir un discurso de quince minutos en valenciano. (...) Para eso está la educación: para dirigirse cuando alguien no le entiende. Si usted quiere dirigirse a mí y yo no le entiendo a usted, pues mal vamos. (...) Aquí se habla casi siempre valenciano y me cuesta seguirles. (...) Solo hay que coger un avión y viajar un poquito para ver para qué sirve el valenciano. (...) Yo personalmente prefiero aprender inglés porque es una lengua práctica. (...) (Finalmente, quería) lamentar este imperialismo lingüístico que ustedes quieren llevar a cabo; están claros los partidos que son procatalanistas...
 
 
Malgrat tot aquest èxtasi retòric del docte Berasaluce, no vull apressar-me a conferir-li aquest estatus d'immortalitat; de la mateixa manera que cal certa distància cronològica per saber si una obra es catapultada a l'Olimp dels clàssics, encara pot ser massa prompte per saber si aquest discurs tan condensat assoleix la categoria de gloriós. Jo trobe que compleix tots els requisits. L'assenyat Berasaluce ha sigut molt hàbil a frenar el tren quan estàvem a punt de descarrilar com a poble. És la veueta que ens recorda que en la nostra autonomia conviuen dues comunitats lingüístiques. Per no alçar polseguera, les anomenarem A y B. La comunitat B té l'obligació i la necessitat de conéixer la llengua de la A, però la comunitat A no té cap obligació ni la necessitat de conéixer la llengua del seu veí B, ni tan sols de sentir-la davant la seua presència. Seria una falta d'educació pròpia de gent barroera i catalanista. Tal com ens torna a fer sabedors l'ex alcaldable de Requena en la seua infinita sapiència, aquesta política lingüística tan simètrica és l'única via amb què el poble valencià pot conviure en absoluta harmonia i ningú no se senta exclòs ni discriminat. De segur que aquesta idea li devia sorgir de la constatació empírica dels requenencs per annexionar-se a Castella-la Manxa. Com a efecte dòmino, tot seguit vindria la Vega Baixa exigint tornar amb desfici al meu natiu Regne de Múrcia. I el racó d'Ademús?... Es tornarien esquizofrènics en decidir entre convertir-se en manxecs o aragonesos.
 
En fi, les nostres oïdes compten amb la sort de sentir de tant en tant frases que ens enlluernen però que no ens ceguen. Són autèntiques joies dialèctiques emeses en un moment idoni en què els valencians ens trobem en una cruïlla tan delicada. Aquestes dites lapidàries són com les brúixoles que es marquen el nord abans que el perdem. Propose bastir un monument de pedra de la grandària del Valle de los Caídos on se n'inscrigueren totes. Fixades i pètriament immortalitzades, afermaríem el camí de redreçament lingüístic, cultural i identitari pel qual ens han menat els seus emissors des de bell antuvi.
 
P. S.: Rere composar aquest article, he descobert amb fonda satisfacció que les frases glorioses en pro de l'autoestima dels valenciano-parlants van escampant-se com la grip. Deixe ací l'enllaç que ho corrobora en cas que algú desitge continuar adelitant-se fins que li esclate la fel d'alegria. Al final, el monument que he proposat resultarà més alt que l'Empire State i el Micalet junts, a no ser que vulguem emular els megalits d'Stonehegen. Telefoneu a Calatrava! 


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next