WonderWomen

23 agost 2016 01:00h
Sostinc l'agosarada convicció que els lector no triem els llibres, sinó que els llibres són qui ens trien a nosaltres. Com una força ineluctable que t'empeny cap a ell fins acabar presa en les seues urpes de cel·lulosa.

Una experiència d'aquest calibre místic vaig experimentar en la darrera Fira del Llibre de Madrid, mentre vagarejava entre les diferents casetes enmig d'un recinte colosal ubicat als Jardins del Retir. Tan enorme aquest, que resultava fins i tot despersonalitzador. En aquest aparador de caire mediàtic, hi sovintejaven un nodrit grup de famosos i famosoides de tota mena (d'aquests que haguessen fet les delícies d'Anne Igartiburu per farcir un dels seus programes) i un grapadet escadusser d'escriptors i intel·lectuals. Entre aquests escollits, vaig topar-me amb Ian Gibson amb el seu semblant d'hispanista circumspecte (crec que promocionant el seu mil·lèsim llibre sobre Lorca) mentre que, entre els pertanyents a les tropes d'Igartiburu, excel·lien Pilar Rubio (tan encisadora com en la tele, esprement el seu mediàtic embaràs amb un llibre sobre la pre i postmaternitat), Richard Vaughan (també impressionava en viu pel seu aspecte senil escapat d'un geriàtric), una munió de youtubers de nou encuny que no coneixia/conec de res (realitat que et fa conscient que estàs envellint), Isabel Ordaz (la “hierbas” en Aquí no hay quien viva, que resulta que és poetessa però quan dónes un colp d'ull als seus poemes t'estimes més recordar-la com a actriu), Isabel San Sebastián (molt abandonada pel públic i amb cara d'haver mastegat una ametla amarga), Pablo Carbonell (tan sorneguer com sempre), etc.
 

Però enmig d'aqueix avalot de celebritats amb què la revista ¡Hola! s'hagués afartat com un lladre, els meus ulls maldaven per no enterbolir-se de tanta brillantor mediàtica: no vaig consentir que se m'obnubil·làs la intencionalitat literària per la qual estava xafant la capital del regne. Per aqueixa raó, era allí i no en el càsting de Gran Hermano VIP. Així doncs,el meu esguard escrutador engegà el “mode garbellador”. Sobtadament, per pur impuls instintiu, la mirada em conduí cap a una caseta específica sense cap motiu que aparentment obeís la lògica. I allí em vaig acostar abduït per un llibre de tapes dures i roses (malgrat que no ha sigut mai color de la meua preferència) amb el títol de WonderWomen. Vaig obrir-lo i vaig esbrinar que es tractava de 35 retrats de dones fascinants que han marcat el segle XX. La introducció especificava que el llibre “vol oferir un mosaic de rostres de dones i recordar que l'aportació femenina ha sigut, i continua sent, fonamental en la construcció de la nostra modernitat cultural”. Per tant, hi sobreeixien “actrius, escriptores, cantants, artistes plàstiques, ballarines... i fins i tot una lexicògrafa”.

Esdevenia la casualitat que tenia just enfront a l'autora, Mª Ángeles Cabré, una barcelonina molt planera amb qui vaig encetar conversa amb el desprejudici que comporta la desconeixença prèvia. No he negat mai l'admiració que m'inspiren les persones que han lluitat contra injustícies i situacions opressives a pesar d'arrostrar les circumstàncies socials més adverses, els injustament marginats. Entre els sectors poblacionals, òbviament hi han figurat de manera tradicional les dones; per això, aquest llibre em va seduir a primera vista. Aquesta pruïja la compartia amb Mª Ángeles Cabré i va ser el detonant d'una fructífera conversa en la qual vam bescanviar impressions al voltant del tema fent un recorregut històric per deturar-nos en el segle XX. I és que la parada en aquesta centúria era d'obligat compliment ja que, en paraules de l'autora, és la frontissa en què les dones passaren d'estar relegades històricament a començar a reivindicar el protagonisme en pro de la igualtat d'oportunitats. La conversa es va entortolligar tant entre autora i futur lector que no vam percebre la presència d'algunes persones a l'espera d'un autògraf que servaven pacientment la fi de la nostra conversa (encara conserve les blaüres de les colzades de la meua germana en un desesperat intent de cloure la conversa).
 

Wonderwoman (Editorial Sd·edicions) es tracta d'un recull biogràfic de fèmines rebels del camp de la cultura que han sentat un precedent pel qual moltes congèneres han pogut obrir-se cami posteriorment. La lectura es fa molt amena ja que l'autora es fa ressò d'allò més essencial de la vida de cada personatge, d'allò perdurable en la memòria i en allò en què ha marcat un abans i un després i de les circumstàncies que l'envoltaren. Pels fulls desfilen des d'una Marlene Dietrich desdenyosa amb el règim nazi irrompent en Hollywood fins a una vividora Ava Gardner que va trobar a Espanya l'esplai vital de les seues sorolloses gatzares, passant per una enlluernadora Marilyn Monroe de qui no sabrem mai si li va compensar esdevenir icona immortal; des de la bella veu de Billy Holiday rescatada dels baixos fons fins a l'irreverent sentit de l'estètica de Peggy Guggenheim que no escatimava mai en luxe. Hi podria també ressenyar noms notables com María Moliner, la nostra Mercè Rodoreda, Maria Montessori, Alejandra Pizarnik, Simone de Beauvoir, Margarida Xirgu, Virginia Woolf...

En tot cas, les pàgines de WonderWomen traspuen la fascinació de conéixer la vessant més humana que hi ha darrere de grans figures de la història. Jure que la lectura és amena i àgil (que sembla que encara arrosseguem l'axioma de rotllo soporífer=bona literatura, o el seu equivalent lectura entretinguda=frivolitat insubstancial). Cada biografia és com una píndola encoratjadora que et redescobreix l'esperit de superació de l'ésser humà i de creixement en l'adversitat. Si tampoc no podeu calmar la vena inquisitiva per tots els moviments que bullen a l'univers de la cultura, també us recomane el programa Wonderland, a Ràdio 4 de RNE (emissora que emet íntegrament en català) on Mª Ángeles Cabré col·labora amb una secció fixa.
 

En fi, crec que vaig eixir victoriós en la missió d'esquivar famosos de lluentor de purpurina ja que no pogueren cegar-me en la troballa d'un diamant ben polit (traduït tan en el llibre com en l'autora).
 
P. S.: Volia salvar també de la crema l'insigne Ian Gibson. Tot i que pogués fer l'efecte d'haver frivolitzat el seu treball col·locant-lo junt a personatges de paper cuixé, no deixaré de considerar-lo amb rotunditat una pedra angular en la necessària renovació òptica que mereixien Lorca i altres escriptors hispànics.



 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next