Una experiència d’aquest calibre místic vaig experimentar en la darrera Fira del Llibre de Madrid, mentre vagarejava entre les diferents casetes enmig d’un recinte colosal ubicat als Jardins del Retir. Tan enorme aquest, que resultava fins i tot despersonalitzador. En aquest aparador de caire mediàtic, hi sovintejaven un nodrit grup de famosos i famosoides de tota mena (d’aquests que haguessen fet les delícies d’Anne Igartiburu per farcir un dels seus programes) i un grapadet escadusser d’escriptors i intel·lectuals. Entre aquests escollits, vaig topar-me amb Ian Gibson amb el seu semblant d’hispanista circumspecte (crec que promocionant el seu mil·lèsim llibre sobre Lorca) mentre que, entre els pertanyents a les tropes d’Igartiburu, excel·lien Pilar Rubio (tan encisadora com en la tele, esprement el seu mediàtic embaràs amb un llibre sobre la pre i postmaternitat), Richard Vaughan (també impressionava en viu pel seu aspecte senil escapat d’un geriàtric), una munió de youtubers de nou encuny que no coneixia/conec de res (realitat que et fa conscient que estàs envellint), Isabel Ordaz (la “hierbas” en Aquí no hay quien viva, que resulta que és poetessa però quan dónes un colp d’ull als seus poemes t’estimes més recordar-la com a actriu), Isabel San Sebastián (molt abandonada pel públic i amb cara d’haver mastegat una ametla amarga), Pablo Carbonell (tan sorneguer com sempre), etc.
Esdevenia la casualitat que tenia just enfront a l’autora, Mª Ángeles Cabré, una barcelonina molt planera amb qui vaig encetar conversa amb el desprejudici que comporta la desconeixença prèvia. No he negat mai l’admiració que m’inspiren les persones que han lluitat contra injustícies i situacions opressives a pesar d’arrostrar les circumstàncies socials més adverses, els injustament marginats. Entre els sectors poblacionals, òbviament hi han figurat de manera tradicional les dones; per això, aquest llibre em va seduir a primera vista. Aquesta pruïja la compartia amb Mª Ángeles Cabré i va ser el detonant d’una fructífera conversa en la qual vam bescanviar impressions al voltant del tema fent un recorregut històric per deturar-nos en el segle XX. I és que la parada en aquesta centúria era d’obligat compliment ja que, en paraules de l’autora, és la frontissa en què les dones passaren d’estar relegades històricament a començar a reivindicar el protagonisme en pro de la igualtat d’oportunitats. La conversa es va entortolligar tant entre autora i futur lector que no vam percebre la presència d’algunes persones a l’espera d’un autògraf que servaven pacientment la fi de la nostra conversa (encara conserve les blaüres de les colzades de la meua germana en un desesperat intent de cloure la conversa).
En tot cas, les pàgines de WonderWomen traspuen la fascinació de conéixer la vessant més humana que hi ha darrere de grans figures de la història. Jure que la lectura és amena i àgil (que sembla que encara arrosseguem l’axioma de rotllo soporífer=bona literatura, o el seu equivalent lectura entretinguda=frivolitat insubstancial). Cada biografia és com una píndola encoratjadora que et redescobreix l’esperit de superació de l’ésser humà i de creixement en l’adversitat. Si tampoc no podeu calmar la vena inquisitiva per tots els moviments que bullen a l’univers de la cultura, també us recomane el programa Wonderland, a Ràdio 4 de RNE (emissora que emet íntegrament en català) on Mª Ángeles Cabré col·labora amb una secció fixa.
P. S.: Volia salvar també de la crema l’insigne Ian Gibson. Tot i que pogués fer l’efecte d’haver frivolitzat el seu treball col·locant-lo junt a personatges de paper cuixé, no deixaré de considerar-lo amb rotunditat una pedra angular en la necessària renovació òptica que mereixien Lorca i altres escriptors hispànics.
