L'Església beneïa unions entre persones del mateix sexe

31 agost 2016 01:00h
Sant Sergi i Sant Baccus, de qui es creu que s'uniren mitjan el ritu sagrat de l'adolfopoiesis
Arran de la notícia que va acaparar tanta atenció mediàtica sobre un retor d'Onda que va beneir l'amor entre dues dones dins la seua església, i que li ha costat al pobre mossén alguna reprimenda des d'altes instàncies eclesiàstiques, volia recuperar un poc de perspectiva històrica en aquest assumpte i deixar ben clara una afirmació d'indubtable veracitat històrica: l'Església beneïa la unió entre persones del mateix sexe.

El ritual en concret és anomenat adelfopoiesis (mot provinent del grec que significa ´convertir en germans, agermanar`) i va ser practicat per diverses tradicions cristianes al llarg de tota l'Edat Mijtana; més concretament per l'església catòlica fins al segle XIV i per l'esglèsia ortodoxa fins al XVIII (és a dir, fins quatre dies arrere des d'un punt de vista històric). A Espanya tenim el cas documentat de Pedro Díaz i Muño Vandilaz en 1061, quan un retor va oficiar l'enllaç en una xicoteta capella a la localitat gallega de Rairiz de Vega. La parella es comprometia a viure junts, fer un ús conjunt de béns, atendre's en cas que un d'ells caigués malalt, no donar res sense el consentiment de l'altre, repartir-se de manera igualitària les tasques de la casa, de l'hort, els queviures, els vestits... fins que la mort els separe.

I en què consistia la cerimònia? Segons he pogut desempolsegar de la bibliografia històrica, els dos contraents s'ubicaven davant el faristol on descansava una creu i les santes escriptures, el més vell de la parella es col·locava a la dreta i el més jove a l'esquerra. Acte seguit, es pregaven oracions que demanaven que ambdós fossen units en l'amor mencionant altres exemples que l'Església alberga en la seua història. A continuació, els dos protagonistes es lliguen amb un cinturó, posen les mans sobre els Evangelis i són dipositaris d'una candela en flames. La litúrgia continua amb més letanies i un parenostre per arribar al clímax del ritu quan reben obsequis santificats d'una copa en comú (hi cabria l'aixovar?), els contraents s'agarraven de la mà al voltant del faristol amb els símbols sagrats i es besaven. Els assistents, plens de júbil, no clamaven encara allò de “Visquen els nuvis!” però sí que cantaven el psalm “Mireu que bo i que dolç és que els dos germans habiten en harmonia!”. Les fonts encara no atesten res sobre que llançassen arròs en eixir del temple o que després se celebrés un banquet on els convidats no paraven de donar la llauna amb “Que es besen els nuvis!”.
 

Sant Sergi i Sant Bacus, de qui es creu que s'uniren mitjan el ritu sagrat de l'adelfopoiesis
Foto: commons.wikimedia.org

Tanmateix, com en qualsevol fenomen ja perdut en les tenebres del temps, aquest no està exempt de controvèrsies interpretatives entre historiadors contemporanis, tots ells perduts en un maremàgnum de troballes documentals de l'època i de traduccions totes de dubtosa fidelitat amb l'original.

L'home que va obrir la caixa de Pandora va ser John Boswell, qui va afirmar amb rotunditat que aquestes unions d'agermanament no eren més que un equivalent al matrimoni homosexual i que, per tant, constituïen una prova fefaent que l'Església va ser molt tolerant amb l'assumpte. Ho fa fonamentant-se en textos escrits en grec i eslavònic.

En contrapartida, certs historiadors com Alan Bray, acudint a fonts angleses, apunten que aquesta litúrgia no és més que una estratagema que moltes famílies duien a la pràctica per sumar patrimoni o per sentir-se protegits en cas extrem (aspecte que en una societat feudal no es pot menytenir). Es tractaria d'un lligam semblant a l'existent més modernament entre la figura del padrí i del fillol. Fent cas a aquest supòsit, la cerimònia es devia tractar d'una boda light on es consolidava una unió “espiritual” ja que, en teoria, no se suposava que la unió anava a ser carnal. Però, i en la pràctica? Quantes parelles homosexuals s'aprofitarien del ritu per camuflar llur relació? I l'Església no ho sabia? Fins i tot Alan Bray admet que ni la santa institució podia jugar a Gran Hermano instalant una càmera oculta sobre el tàlem nupcial per assegurar-se que no practicassen el coit o fessen tisores. És més, aquestes relacions van engegar un fum d'acudits al llarg de tota l'Edat Mitjana. De la mateixa manera que les relacions sentimentals entre persones del mateix sexe s'ha disfressat sota altres formes de relacions socials com amistat, camaraderia entre guerrers, solterons que conviuen sota el mateix sostre... ¿Cal regirar fonts i manuscrits per qüestionar-se si anaven a fer servir l'adolfopoiesis per aixoplugar l'amor? ¿O que l'Església ni els capellans servarien les mínimes sospites de les intencions reals dels agermanats?

Jutgen vostés mateixos. En qualsevol cas, jo beneïsc el retor d'Onda.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next