Repressió lingüística en el treball

23 setembre 2016 01:00h
No sé si és més molest quan t'ho prohibeixen per raons d'autoritat (“pels meus collons”) o quan t'ho maquillen amb una pàtina de paternalisme (“no tinc res en contra del valencià, em pareix un idioma molt bonic però...”). Jo, particularment, he viscut els dos casos en la meua experiència laboral i la malícia que sents no deixa de ser igualment incomensurable. Aquest sentiment d'injustícia és com una colobra que et recorre el cos de tal manera que fins i tot t'anorrea l'impuls de reacció. En primer lloc, per la incredulitat inicial que et genera. En segon lloc, pel sentiment de ràbia comprimida que no saps moltes voltes com metabolitzar. I, en tercer lloc, pel temor a perdre el treball (disculpeu-me la covardia dels meus anys més jovenívols).

Tot va començar curiosament en una acadèmia d'espanyol per a estrangers. El melting pot lingüístic que bullia entre l'alumnat dotava l'ambient d'un efecte de multiculturalitat que em resultà impressionant de bell antuvi. Òbviament, l'idioma de les classes era el castellà, puix els estudiants ansiejaven adquirir el segon idioma més parlat del món. Ensenyar-los la llengua de Cervantes constituïa una tasca gratificant que també acabava esdevenint un interessant exercici d'interculturalitat. Així doncs, vaig anar bastint un sentiment de cosmopolitisme del qual avui encara sóc deutor.

Aquell estiu, feia la casualitat que una vella amiga procedent d'un poblet de la Safor s'incorporà a la plantilla. Retrobar-nos allí fou una autèntica delícia que ens reviscolà els anys univeritaris. Mentre raonàvem animadament, entrà una professora a la sala que era la núvia del cap d'estudis (ambdós procedents d'una ciutat castellana) i ens etzibà d'una manera molt irada i eixuta (com si estiguéssem contravenint una regla que trencava tot sentit de l'ètica):
 
- ¡No se puede hablar valenciano! 

Malgrat trobar-me atordit per aquella reacció tan aspra i inesperada, vaig gosar replicar-li sense cap ànim de gresca:
 
- Pero ahora estamos en la sala de profesores. No estamos en clase.

- No, porque algun estudiante puede pasar por el pasillo y oíros -respongué mentre eixia de la sala amb ínfules d'una dignitat que semblaven més pròpies d'una telenovel·la veneçolana que no de la vida real. 

L'absurditat d'aquell argument que no tenia per on agarrar-se no em disuadí de continuar practicant valencià amb els companys que tenien aquest idioma com a llengua habitual. Fins que un dia, el director del centre, ja previsiblement alertat per la supernúvia m'amollà un sermó que ni a Sant Vicent Ferrer se li hagués ocorregut per dens i recargolats arguments que et menen a pensar que on es troba la càmera oculta. Per no ensopir els pobres lectors amb la verborrea d'aquest home, faré una síntesi amb els dos arguments que em desgranà:
 
-Açò és una acadèmia d'espanyol per a estrangers, l'idioma vehicular ha de ser el castellà. Fora féu el que vulgueu però ací dins...

-Tenim acadèmies a Madrid, Màlaga, Sevilla..., i València és l'única ciutat que compta amb una llengua més a banda del castellà. Jo no vull problemes amb l'equip directiu en cas que un estudiant es queixe de veure que els professors no parlen entre ells en espanyol en una acadèmia d'espanyol. Per això son a Espanya, per aprendre espanyol.
 
Quan damunt sents la repugnant fórmula introductòria de No tengo nada en contra del valenciano pero..., com una manera d'untar-te vaselina abans de clavar-te-la sencera sense pietat, l'estupor no pot ser més coent. De tant en tant encara em retomben les maleïdes frases... Les analitzaré fredament:
 
-Açò és una acadèmia d'espanyol per a estrangers, l'idioma vehicular ha de ser el castellà:

Jo intentava fer bé les classes durant les hores lectives i en eixir de l'aula era lliure de parlar el codi lingüístic que volgués sense rendre comptes a ningú . De fet, era una pràctica habitual sentir professors que entre classe i classe s'adreçaven en anglés, italià, francés, alemany, etc. als estudiants i aquesta actitut no havia alçat la més mínima polseguera. I que els professors parlàssem valencià sí?
 
Jo no vull problemes amb l'equip directiu en cas que un estudiant es queixe de veure que els professors no parlen entre ells en espanyol en una acadèmia d'espanyol. Per això son a Espanya, per aprendre espanyol.

Ah, és clar! Espanya és només Castella i, per pura conseqüència, l'únic idioma legítim és el castellà. No és gens pertinent que els estudiants tinguen la més mínima noció de l'existència del català, el gallec, l'euskera, l'asturià, l'aragonés, l'occità de la vall d'Aran o les moribundes parles romaníns que encara conserven alguns grupuscles del poble gitano. No. Amagueu això perquè són meres morralles folklòriques que cal esborrar per evitar que ens afrontem per la diversitat lingüística d'Espanya.
 
Però sobre aqueixos arguments, planejava un de tercer que no mencionà en cap moment però que estava ben present en aquell ambient tan “cordial”:
 
El teu contracte acaba en breus i la renovació pot ser qüestionada.
 
Sovint es parlen de drets lingüístics i que actituds com aquestes són indubtablement denunciables. Però el sentiment de desempar i desprotecció davant uns fets que difícilment podrien ser demostrables s'apodera com el sentiment d'una batalla perduda de bestreta. Pots denunciar-ho, pots. Però saps que sempre podran negar fàcilment la discriminació davant la manca de testimonis o, si n'hi ha, la possibilitat de perdre el treball dels companys (instint bàsic de supervivència) prima per damunt de qualsevol altra circumstància...

Val a dir que vaig continuar treballant en aquella acadèmia tres anys malgrat que al principi havíem d'amagar-nos de parlar valencià davant la presència de les susdites figures del supremacisme lingüístic. Amb el pas dels anys, anàrem afluixant la tensió i hi havia moments en què la rigidesa d'aquella norma es clivellava i, fins i tot, fomentàrem cert interés pel valencià entre ambdós repressors lingüístics. El problema real sorgí quan una tercera professora castellana en discòrdia grimpà a cap d'estudis després que una altra empresa més gran engolís aquella.

Justament, s'apropava la finalització del meu contracte i...no hi hagué renovació. La inflexibilitat d'aquella senyoreta Rottelmeyer s'havia anat nodrint d'un exacerbat ressentiment cap al valencià guardat i alimentat durant aquells anys (a l'estil d'Albert Rivera i la seua comparsa). No vull atribuir la raó lingüística com a única raó, però de segur que pesà com perquè el meu cap va rodolàs ipso facto en aquella empresa.

Com a contrapunt positiu, d'aquella experiència vaig traure algunes alegries. En primer lloc, molts estudiants estrangers ja sabien que en certs territoris de l'Estat espanyol com el País Valencià hi ha altres idiomes autòctons. I els qui ho desconeixien (com aquella alemanya que preguntà: ¿Dónde está la calle Carrer?) hi mostraven un viu interés. En tot cas, tants uns com altres solien sentir sincera curiositat pel valencià i em demanaven que els digués algunes frases per percebre com sóna aqueix idioma que conviu amb l'espanyol (¡Oh, suena como muy sibilante! ¡Como el viento!, m'exclamaren en una classe). Alguns d'ells anaren més enllà i retingueren certes frases (Salut i força al canut féu especial fortuna). Fins i tot, vaig conéixer el cas d'un parell d'estudiants que volien aprendre'l (sic).

En segon lloc, seré també just remarcant que peripècia de repressió lingüística d'aquesta mena sols l'he viscuda aquella vegada en la ja meua dilatada experiència laboral. No negaré que alguna volta he patit algun conat d'intolerància lingüística, però una tasa de retardats ideològics sempre roman en qualsevol lloc.

I, per no apaivagar la flameta de l'esperança, no elidiré el fet que l'autor d'aquest article cresqué en un ambient completament castellano-parlant monolingüe (província de Múrcia, més concretament), on el valencià únicament s'escolava gràcies a la malaguanyada RTVV, amb veus tan dolces que ameraren la seua infància televisiva com les d'Amàlia Garrigós o Fani Grande (sort que a mi no em pillà Maria Abradelo), que començà a xapurrejar el valencià als 18 anys, que es llicencià en Filologia Hispànica i Catalana, que ha quedat finalista en alguns concursos literaris organitzats per l'Associació de Relataires en Català, que ha publicat un llibre en valencià i que ara està redactant aquest al·legat de denúncia contra la discriminació lingüística.
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next