D’ençà que els diversos governs del Regne d’Espanya detectaren sentiments centrífugs en certes autonomies, amussaren el Leviatan de Hobbes.
I el monstre de set caps gomiosos es llançà a socarrar espais de llibertat que amenaçaven una hegemonia construïda a sang i foc. Un d’eixos caps és personificat pel Ministeri d’Hisenda. Així doncs, les reiterades intransigències a l’hora d’ampliar el coeficient del dèficit forma part d’un objectiu perfectament calculat. Ah, però les retallades les han de fer les administracions autonòmiques, ¡no pas els poders centrals! A l’Altiplà no suprimiran despeses duplicades ni tampoc s’oposaran a projectes insostenibles. Què és, si no, el luxe de cobrir una carretera!!? O la ruïnosa genialitat del jugador de dòmino –estius a Quintanilla–, consistent a construir vies de peatge paral·leles a les autovies prèvies? O la insensatesa de grapar la península amb un tren de gran velocitat impossible de mantindre? Tanmateix, què s’ha fet de l’imprescindible i vital Corredor Mediterrani? Ningú assumirà responsabilitats davant el feix de despropòsits que pagarem els contribuents?
Des de l’òptica de l’observador desapassionat –que, evidentment, no és el present cas– les perverses mesures van directament contra els factors més sensibles. Per això les restriccions tenen la missió d’ofegar les administracions perifèriques. Sense oxigen, no els quedarà cap altra eixida que retornar les competències. Ja podem imaginar quines: educació, sanitat, acció social…
La recentralització, doncs, no és una falsa alarma ni un somni d’estiu. D’altra banda, quants desgavells necessitem patir per a desconnectar-nos?
