Però reconeguda l’eloqüència tribunícia de l’al·ludida, he de plantejar un quòdlibet inquietant. Tractaré d’explicar-me.
Li he sentit per ràdio unes declaracions ominoses que m’han alterat els bioritmes. I aquesta alteració és la que m’impulsa a redactar l’article que teniu davant.
Resulta que l’ínclita adalil de l’Espanya uniforme, acusa l’actual conseller d’Educació del País Valencià de dos càrrecs. El primer, d’haver-se declarat partidari de la via catalana per la independència. I el segon de crear un laboratori on modelar les ments escolars.
Pel que fa a la primera imputació, Bonig –Isabel Bonig– pot estirar la galga, ja que la doctrina política de la qual ella és un instrument va criant ciutadans a imatge i semblança d’Onésimo Redondo. Així han aconseguit que els habitants del País ignoren que són un País. Ara creuen que són un apèndix, però s’equivoquen: només són una excrescència prescindible (vegeu l’assumpte del Corredor Mediterrani i ho sabreu). Als qui vivim en la diàspora interior ens sap greu comprovar-ho, com també sospesar l’enorme contingent de valencians abduïts que creixen com els xampinyons: abundants, fàcils, esponjosos i del color de gos com fuig.
I no obstant açò, el decantament quantitatiu del present, la formulació pública d’un desig d’independència és tan legítim com ho és declarar-se submís incondicional de la dependència. I això és així ho diga un conseller o un jubilat assedegat de llibertat. No sols és lícit: també és legal, aspecte significant que oblida la interessada. Com que Bonig prefereix la segona opció –més còmoda i rendible–, el joc net de la democràcia li resulta ben difícil de pair. Seria necessària una balança equitativa que mesurara el projecte que maquina la galàxia ideològica on orbita Bonig. Us en recordeu, d’un tal Wert? La granítica, impermeable i refractària imposició que ella defensa, fa segles que persegueix un objectiu excloent: grapar l’Estat amb les pinces roents de la força. El pes demogràfic dels Països Castellans sempre farà caure el plat de la balança esmentada al mateix cantó.
Pel que fa a la segona incriminació, l’experiència demostra que El Gran Laboratori on es practica l’eugenèsia psicològica ha sigut patrimoni exclusiu dels governs de l’Altiplà. Ara bé, secundats entusiàsticament per la metadreta local com és el cas que ens ocupa.
És en aquest punt on l’èmfasi i els interrogants irrompen en l’espai del present manuscrit.
Pregunta A. Els privilegiats poden criminalitzar les idees no afins, sense impugnació raonada?
Pregunta B. Suprimir la memòria d’un poble, no és considerat delicte de lesa humanitat?
Pregunta C. No és preferible la desconnexió a la genuflexió?
A la Mare de Déu del llit, amaneix-li la jupa al teu marit (1)
(1) Refrany propi de les zones muntanyoses del País Valencià. No pot ser del litoral perquè la temperatura del mar pròxim impedeix el refrescament de la terra
