Són les mateixes que s’escaroten davant el lamentable robatori perpetrat en el Museu de Belles Arts de València.
No entraré a adjudicar responsabilitats al governants anteriors, però sí que formularé algunes objeccions. Com és que no badaven boca quan els pressupostos estatals marginaven descaradament la segona pinacoteca d’Espanya? Per què acceptaven estoicament les ridícules assignacions que Madrid determinava per al museu més important del món en pintura medieval?
Sóc ben conscient que quan dic nosaltres m’estic alineant amb el jove conseller d’Educació. Si expressar un desig polític és un delicte, ja poden anar als tribunals de justícia i denunciar-lo a ell i a mi. Somniar utopies és propi de nobles sentiments. Avant, doncs i ni un pas arrere.
M’interessa el projecte confederal sempre que es respecten les peculiaritats del País Valencià o Regne de València. De manera que sí: Països Catalans. I què?
Així mateix, l’oracle que criminalitza el conseller esmentat parla de “ofensas a los símbolos que ofenden a todos los valencianos”. Home, obviant el pleonasme, la gosadia d’incloure en un mateix sac a todos, em sembla una hipèrbole desafortunada.
No m’estendré més. Des de l’humil crèdit que m’atorga la passió per la terra, aconselle a les majories governants –municipals i de país– que no entren en l’espiral de la supèrbia. Perquè l’arrogància tendeix a criar monstres: experiència empírica que constatem quan som denominats “levantinos”. Posem atenció, doncs.