Acabe de tancar un “poema” que pretén alegrar al lector, ja que dimana fragàncies de falla.
L’escena hauria de tindre com a fons “Les tres Gràcies de Rubens”. I els ninots estarien inspirats en la volumetria real, per tal d’aspirar a l’indult. Us demane clemència de bestreta alhora que el sotmet a la vostra consideració crítica.
(hipotètics redolins per a una falla de la Secció Especial)
L’escena tindria com a fons “Les tres Gràcies” de Rubens
si m’atorgueu confiança,
descobrireu l’aliança
entre dos porgues i un vitet.
I el contuberni té gràcia
si el veiem amb perspectiva
perquè són daga ofensiva
d’una falsa democràcia.
Tres xiques de calendari
han assumit el paper
de rendir-li al foraster
el nostre ésser identitari.
Com un pom de flors divines
acabades d’esclatar
elles miren d’agranar
cap al niu de les gavines.
Una porta el ram simbòlic
d’una murta aristocràtica
assumint la fe dogmàtica
del pensament estrambòtic.
La rosa que du la segona
té espines que fan mal;
punxen com un espinal
disfressat de papallona
I què podem dir de la lira
que mostra la tercera dama?
no res, cantar el pentagrama
asseguts a la cadira.
La Bonig i la Punset
van juntetes a l’ofrena
la Isabel du la cadena
i Carolina el ganivet.
Però ara falta la tercera
per a combinar-ne tres.
Un trio de mosqueters
amb els trabucs de cacera.
Per això la de Torrent,
que és una excel·lent tribuna,
ha tingut la gran fortuna
de parlar un bell accent.
Però María José Català
no s’hi troba gens contenta:
abomina de la llengua
que sa mare li ensenyà.
Les tres detesten la ciència
que es resumeix en un punt.
Volen soterrar un difunt
que encara alena i és València.
Apàtrides i abdicants
de la seua obligació,
caminen a genollons
i adoren els ocupants.
Allà on claven la banya
surt un gran bisturí
que els acomoda el florí
al destí imperial d’Espanya.
I per si no en tingueren prou,
amb cadències d’odalisques
acusen de catalanistes
els qui fan servir la raó.
Este “poema” ha arribat
al final del cavalló.
Ara li cal un bon regó:
haurem d’anar amb trellat.
Cento de Patraix
