També ens convé no oblidar la “solució màgica” de qui fou president del Govern Espanyol als anys 80 del segle passat. Aquest polític, de cognoms històrics, propugnava la translació de grans contingents d’andalusos als Països Catalans. El propòsit, igual que el de Franco dècades abans, era dissoldre el fet identitari diferenciat que impedia el tancament de la Gran Castilla.
Ara, el màxim responsable de la diplomàcia espanyola manifesta que el seu ideal seria valencianitzar Espanya.
El desig del ministre Garcia es podria intentar través del decàleg següent:
1. Instauració immediata de la Junta Central Fallera a Barcelona i a les altres províncies catalanes. Calcar el mateix esquema a Euskadi i a Galícia.
2. Afegir la corona tancada de Castella i l’àguila de Sant Joan a l’escut del Barça, i substituir la creu de Sant Jordi i les quatre barres per lleons i castells
3. Supressió de les universitats i creació d’un cos de mestres, de professors i de catedràtics que ensenyen la història i la geografia igual que me les ensenyaren a mi.
4. Deportació i dispersió dels actuals pedagogs i intel·lectuals a la tundra mental a bord del Transsiberià.
5. Implantació de la falla permanent alimentada amb tots els llibres editats en les llengües de l’Estat que no siguen el castellà.
6. Institució d’una Acadèmia de la Llengua composta per membres heterogenis. (No importa que uns quants sàpiguen de lingüística el mateix que un servidor de física quàntica). Aquest centre emetrà dictàmens afirmant que el pallarés, l’empordanés i el tortosí són sistemes lingüístics diferenciats. Igual s’haurà d’establir al País Basc, on l’Acadèmia corresponent prescriurà que el que parlen a Elizondo, Amezketa i Arrasate són llengües diferents.
7. Organització astuta d’una cinquena columna de militants seduïts pel poder i disposada al combat. Hauran de ser intensament temeraris i, per tant, capaços de posar en qüestió les lleis universals. (Per a la consecució del sagrat projecte, serà preferible reclutar intel·ligències en estat letàrgic)
8. Entronització social dels ciutadans que practiquen el dèpaysement. Aquest gal·licisme, literàriament i poèticament, té les connotacions següents: “persona que viu en un territori, se’n beneficia i, incomprensiblement, l’odia”.
9. Selecció de subjectes amb mentalitat d’ocupant que seran la força de xoc o la guàrdia pretoriana dels sipais que conculquen els Drets Naturals de l’Home. Aquests elements coaccionaran tot ciutadà que s’atrevisca a “transgredir” la voluntat del més fort.
En conseqüència, passaran per logopedes addictes, a fi que aprenguen a articular correctament: Hable en cristiano! Dita la comminació, l’hauran d’acompanyar amb un coño!! o un joder!!, intimidacions delicades que tenen la virtut de reforçar la subtilesa de l’enunciat.
10. L’Estat ofegarà, mitjançant el BOE, qualsevol intent de normalització de les llengües perifèriques.
Si es duen a terme els requisits apuntats, el fracàs serà estrepitós, ja que Catalunya i Euskadi no accepten viure subjugats. Aquesta és la clau del problema: una noció capital que mai no entendrà un poble forjat mitjançant la raó de la força. Un poble, doncs, on no pot germinar la llavor de democràcia. L’Espanya que no és capaç de reconéixer-se a si mateixa, intenta una unitat imposada a través d’una dominació unilateral. No se’n sortirà.
Qui subscriu aquests ratlles, allò que més li dol és saber-se membre d’un col·lectiu històric que ha esdevingut el paradigma de la docilitat: un model de llepó amoltonat i estabulat en un recinte que ningú respecta. És per això que som tan durament castigats?
