Ja ha passat el dia de la “Raza”. A la megalòpoli hi ha hagut desfilades militars, inclòs un xoto que li diuen Pablo. Els presidents de les autonomies han estat presents en l’acte. Només tres no hi han anat: el d’Euskadi, la de Navarra i el de Catalunya. No és cap novetat. Al·leguen problemes d’agenda que no els permet ser presents en l’exhibició patriòtica/castrense.
Hui, la justícia espanyola cau, una vegada més, en el ridícul més estrepitós. I és que la cultura de la imposició és l’instrument idoni per aconseguir, no la cohesió, sinó la desconnexió.
En l’escrit anterior vaig intentar establir unes claus que obrin una certa finestra sobre el que passa a Catalunya. Sens dubte, vivim un moment històric. El resultat depén de la voluntat, i aquesta capacitat pot mostrar-se remisa en qualsevol dels bàndols contendents. Continuaré, per tant, exposant claus.
4. Els que s’atreveixen a plantar cara al sistema exclusivista procastellà no són proclius a la docilitat; és comprensiu que tal actitud enerve el grup majoritari perquè aquest representa el segment dominant de la població. El Poder, en majúscula, sembla haver incorporat un gen taumatúrgic al seu corrent sanguini. Una “manera de ser” lligada a la idea subliminar assumida pels seguidors de l’Imperi perdut. Què són, sinó, les amenaces, els vaticinis catastrofistes i les maniobres legals pro domo sua? Clavar a la presó un polític díscol no resoldrà el problema: agreujarà la pretesa solució final consistent en una unitat sense diversitat. No és una bona teràpia llançar arguments des de l’escrot. Tampoc des de l’ànsia de subjugar quan el dilema requereix un tractament balsàmic. Segons em dicta el meu modest criteri, la sal sobre la ferida hauria de ser substituïda per la seducció i, sobretot, per l’abraçada inter pares al damnificat. Abraçar, encara que l’altre no pense igual, és una mesura higiènica i democràtica. No vull creure que estiga fora de l’abast d’un poble presumptament civilitzat. O no? Doncs, això. No és possible. Els castellans, amb la col·laboració incondicional i entusiasta dels domèstics, no en tenen prou amb l’agregació: exigeixen la dissolució. Sacrifiquen l’harmonia humana en l’altar de la humiliació. Heus ací l’arrel del problema. Aquesta incapacitat de concòrdia entre iguals, històricament constatable, fa que anteposen la prepotència a la intel·ligència. És precisament aquesta maldestra disposició la que estimula la resistència justa. Ego vox clamantis in deserto?
5. L’aclaparador percentatge que representa la massa reduccionista vol els indòmits catalans humiliats. Arrossegats entre les potes dels cavalls. Pretensió que comparteix una important porció de catalans nadius i al·luvionals: catalans captius d’un subtil cep camuflat d’ideologia aliena que proposen una equitat senzillament il·lusòria. Però el grup sediciós, després de suportar el jou durant segles, ha dit prou. I ho proclama sense escarotar, des de la humilitat que els grups contraris desconeixen.
6. Tots els aparells mediàtics de l’Estat, ja siguen públics, privats, en línia, etc. obrin foc granejat a totes les hores del dia i de la nit. Cada dia de la setmana. Tots els mesos de l’any. I així any rere any. I difonen la por contra les lícites aspiracions d’un important nombre de catalans que volen ser lliures. Són aquests poders els que han creat una opinió pública adversa a la llibertat. I és des dels paràmetres interessats de la doxa on es cova el rancor d’un poble irredempt que eixirà perdedor de la desigual contesa… encara que semblen els campions. Sobre el terreny de joc alçaran la copa de la victòria, però serà un altre miratge d’un poble que es nega a admetre l’especificitat d’altres pobles. Pobles que podien ser amics, i que només són objectius a abatre per un altre amb els mateixos drets. Els drets no poden ser mai ser superiors en un costat que en l’altre… si són drets i no obligacions.
