En una entrevista a doble plana (Levante EMT del 18-10-2015, p. 15) que Julia Ruiz fa a Carolina Punset, aquesta contestava: “España somos todos y el desafío catalán inocula el veneno en la sociedad de la defensa de los hechos diferenciales que no es más que la desigualdad entre españoles. Es la introducción de la semilla del odio contra lo ajeno. Si a los valencianos no les preocupa, tenemos un problema”.
Poques vegades 50 paraules han sintetitzat els principis d’una doctrina agressiva que propugna la dissolució d’una cultura. No sols això: simultàniament s’erigeix en defensora d’una España Grande i hegemònica coactiva.
Però jo, privat de la capacitat esquemàtica de l’entrevistada, apel·laré a la paciència del lector. Em propose, doncs, analitzar els punts abrasius d’aquestes declaracions, acumulant dosis de voluntat. No és cap secret que Ciudadanos –el partit polític en el qual milita– té la seua gènesi i raó de ser en la imposició –via legal i coercitiva– de l’idioma castellà en tot el territori espanyol. Com ha sigut sempre. La senyora Carolina és, doncs, una representant súmmament bel·licosa del partit esmentat. (Al meu parer s’ajustaria com la pell al cul, si desfilara amb les falanges, macedòniques… o no). Ah, però l’ambició destructiva no és signe d’intel·ligència sinó de gregarisme. En realitat, la proclama delata un engranatge cerebral equivalent al mecanisme d’una granera.
Aquest seria el primer escull granític que dimana del seu evangeli. Eixe primer punt, fals en l’origen, contamina les altres oracions.
Un altre versicle que inspira respostes fermes i serenes seria el que considera la rebel·lia catalana com un desafío. Posem-nos seriosos: aquest desafiament ¿hauria existit sense la provocació prèvia dels poders centrals? Sóc dels que creuen que Montesquieu està absent de la ment castellana i de les ments converses com la que inspira aquest article. Reduïda la democràcia real a un succedani incomestible, el poder omnímode no es limita a pasturar sobre l’antiga Corona d’Aragó: la colonitza.
Però sempre és injust generalitzar, ja que l’Aragó estricte fa segles que es va incorporar al projecte. Junyits els maños amb els valencians immergits en l’atmosfera que respira la diputada, són la infanteria que fustiga Catalunya. L’Estat Major mou les peces a conveniència. Estratègia i artilleria no li’n falten.
Un altre element mereixedor de reflexió és quan diu “inocula veneno”. Binomi diabòlic que és, precisament, el sistema predilecte que practica el poder. Poder que s’integra ell mateix en la mesura que desintegra cultures que li fan la competència. I això és cosa de les elits dominants i dels sicaris reclutats en els territoris conquistats. Conquistats i ocupats sense el consentiment del poble sobirà. I què és la inefable Carolina sinó una ocupant? I no sols ocupant: menysté i abomina la terra que l’ha acollida. És el dépayssement: viure i aprofitar-se d’un país al mateix temps que el menysprea.
En relació amb el procés sobiranista que ha mamprés una part de Catalunya, he de manifestar un parell de qüestions. La primera és que repel·lir és una acció defensiva oposada a la inoculació que sol ser, per definició, invasiva i ofensiva. En conseqüència, la resposta pacífica d’una important fracció de la societat catalana és legítima i saludable. Pugnar per alliberar-se d’un nucli monolític que no la vol si no és amb la condició de subjugada, és un plaer per a l’esperit de qui estima la llibertat i la pròpia identitat.
En el pròxim article intentaré discernir la resta de la magistral síntesi doctrinal de l’Honorable Carolina Punset. La veta és inesgotable; creditora d’una àmplia tesi doctoral.
Post scriptum
¿La diplomàcia espanyola pot influir en els organismes esportius internacionals per a equiparar la senyera estelada amb l’esvàstica nazi?
