Celebre la preocupació que manifesta la portaveu de Ciudadanos sobre les desigualtats. Però fa una trampa semàntica de dimensions colossals: atribueix les desigualtats a “los hechos diferenciales”. Les desigualtats que angoixen el 95% de la població mundial són causades per la distribució injusta de la riquesa. Desenfoca, doncs, l’arrel del problema tractant de legitimar-lo amb àvols argúcies. Per tant, els fets diferencials no incideixen en les iniquitats, llevat que considere l’abús històric del castellà com el desencadenant de la seua obsessió.
Ja sabem que durant els últims temps, el seu partit oculta la idea primigènia capaç d’aglutinar el fervor nacionalista desbocat. Per això, en el frontispici ideal del programa de Ciudadanos figura, en primer lloc, l’eliminació de les identitats no castellanes. Les hemeroteques confirmaran fins quin punt les similituds ideològiques són la continuació perfecta del pensament orteguià.
És a dir, la irascible diputada se sent ferida quan la realitat li entrebanca els desitjos. Crec que pateix la síndrome de la clonació d’un ADN sense isoglosses. Aquesta obstinació per la uniformitat ovina la submergeix en un arramadament amb una perspectiva delirant.
El prisma a través del qual ha de veure la situació concreta està esmaltat amb colors opacs. Colors bruts que no deixen passar la llum de la realitat circumdant. O és que és incapaç de copsar les conseqüències d’una pressió brutal sostinguda en el temps?
Com se li acut parlar de desigualtat, veient el boicot que els governs centrals fan sobre les nostres inexistents infraestructures? Què opina de la xarxa ferroviària? Quin cas han fet els governs centrals dels mandats de Brussel·les? Per què prioritzen el corredor central (Madrid, melic universal), en detriment del corredor mediterrani? Per què tenim via única en un tram de l’enllaç ferroviari entre el País Valencià i Catalunya. És eixa la igualtat que propugna entre “los españoles”? Supedita l’entitat del poble valencià al mandat emasculador del quilòmetre zero? I, per què, si menysprea l’idioma d’aldea, s’instal·la en aquest territori? Que no deu ser, la virtuosa Carolina, un talp amb la missió de rosegar els últims bastions del nostre ésser? En un altre ordre de coses, considera que és bo criminalitzar les idees d’aquells que no pensen com ella?
En realitat, el paràgraf que concreta l’ideal de la senyora Punset és una declaració de dependència. Que lluny queda de Jefferson!!
Ja sé que, segons el preclar i dinàmic president del govern central, Espanya és la nació més antiga del món!!. No sé quines raons oposarien Sumèria o Egipte a aquesta afirmació. Ah, però Túbal fundà Espanya. I Túbal fou fill de Jàfet i nét de Noé. Els llibres sagrats són intocables, com la unitat contumaç d’una pàtria invertebrada. Altra vegada ix Ortega.
Per acabar-ho d’adobar, el punt 1 de la Constitució consagra la indissolubilitat d’Espanya. No sols la canonitza, sinó que la tanca amb un forrellat que té un sol recorregut: el de la clausura. Aquesta situació d’unicitat indiscutible impedeix la llibertat dels seus membres. Hauria de saber l’exímia polemista que n’hi ha més d’un que vol cavar un túnel emancipador. Espanya és el que en termes històrics se’n diu un conglomerat de territoris diversos. La diferència amb l’Imperi Austrohongarés és que Viena, Buda i Pest respectaven les particularitats de cada nació. Els milions de persones que pensen com la senyora Punset branden la Constitució com una espasa incandescent per tal d’acollonir les nacions no reconegudes dins de la compilació jurídica. I l’imperi vienés caigué. I el que patim –alguns– també caurà, llevat que les cartes siguen distribuïdes per crupiers-polítics equànimes. Els tafurs poden guanyar moltes bases, però en l’última partida acaben perdent la matèria i l’ànima.
Ah, però les paraules de la conspícua diputada enclouen un significat meridianament clar: el fet diferencial que interessa a una gàbia hermètica és la cultura hegemònica.
“Los hechos diferenciales no son más que la desigualdad entre españoles”, afirma. Amb la precaució que intenta presidir aquestes línies, m’atrevisc a dir que sense els fets diferencials no existiríem ni Carolina ni jo. No sé si açò serà considerat demagògia, però mentida no és; populisme, tampoc.
En fi, si el poder omnímode no és capaç de deslligar el nuc del carro de Zeus a Gòrdion, augure el triomf de la llibertat dels pobles.
Els catalans que intenten investir-se amb la llibertat, poden perdre… Però la llibertat és, a la llarga, més forta que els qui la volen segrestar. Com és obvi, doncs, els valencians amb consciència de ser-ho, no tenim cap problema.
