En efecte, el País Valencià ha acabat sent la terra de promissió… per als altres pobles peninsulars. La perfecta societat que defineix Zigmud Bauman: el filòsof polonès detecta la postmodernitat i l’amor líquids, és a dir, la tendència de la societat a oblidar els llaços tradicionals.
Tant s’ajusta el comportament valencià (en general) amb la descripció anterior, que hem esdevingut el patró, el paradigma de l’espanyolitat: un alt honor posat en relleu durant generacions. I aquesta distinció mereix desvelar el secret que passa de pares a fills. És veritat que l’orgull s’esgola garretes avall, com la substància incontrolada que el sistema gàstric processa.
Ah, com de feliç seria el ministre Garcia si la docilitat valenciana s’expandira com una metàstasi mental sobre els pobles díscols! Quins gojos cantarien els àngels músics que controlen els mitjans addictes a l’objectiu centrípet! Però la màxima cota del xovinisme ibèric l’ha enunciada el cap del govern quan qualifica la “seua “Espanya” com «La nación más antigua del mundo». És forta eh? Sens dubte, l’atàvica estirp li ve inspirada pel redemptorisme secular que construeix la luciferina gàbia indissoluble. (Per cert, per què l’aglomerat nacional hispànic ha de ser, forçadament indivisible i la llengua dels valencians és deliberadament dividida?) Hi ha raons objectives? Acadèmiques? O hi ha objectius disgregadors en una sola direcció?
Abans, però, cal analitzar el mapa geopolític.
El sud de la península Ibèrica representa la imatge superficial i tòpica que vesteix l’univers folklòric espanyoler. Per tant, des de Despeñaperros fins a Tarifa más vale no meneallo i “to er mundo é güeno”.
El centre, els dos altiplans que ocupen les dues Castelles, són l’essència primigènia de l’Espanya nuclear: impecables i recipiendàries del projecte, doncs. Al nord-oest hi ha una llúpia –meitat cèltica– en vies absorció: per tant ja no li calen excessives actuacions preventives. Al nord hi ha un problema irresoluble (quan la ment humana més avança en termes democràtics, les anomalies històriques es cronifiquen). I és al nord-est on es localitza una tumoració que reclama l’encapsulament o l’extirpació. L’investigador en eugenèsia adscriptiva doctor Hoolywert, de la Universitat de Phalangstown, ho intentà sense èxit. No és fàcil esterilitzar un cos que es reconeix a sí mateix com a subjecte. Ni tan sols transfonent quantitats ingents de cultius aliens sobre la zona afectada. Cal, doncs, una mirada humana que sàpiga valorar que la diferència és un do que cal respectar i no sotmetre.
Per això el facultatiu ha d’estudiar l’historial clínic del pacient. Llavors sabrà que aquest és immune a l’uniformizol i al·lèrgic a la poritina, malgrat l’eficàcia d’aquests específics sobre la massa valenciana. Assumits els antecedents, a l’equip habitual (els equips es renoven per cooptació espontània), no li quedarà cap altra alternativa que acceptar la resistència pacífica com un tresor que cal preservar. Si no cessa l’obsessió, l’organisme acabarà prescindint dels grillons de la gàbia.
El quadre general indica, doncs, un rebordoniment avançat del cimal del poble valencià i una minimització de la branca insular: ara volen practicar l’ablació sobre la soca i les arrels. Elements aquests que enriquirien un estat democràtic i que el ‘nostre’ percep com una anomalia que cal extirpar. Espere que l’expedient no es tanque mai.
