D’altra banda, l’experiència és la prova última de l’empirisme. I és aquest ingredient el que ha demostrat, al llarg de dues dècades, que la devastació de l’idioma nacional dels valencians és la missió de la dreta autòctona.
D’aquesta formació refractària a la cultura valenciana, anglosaxona, francòfona, germànica, fins i tot castellana, ens ho podem esperar tot. Tot el que vaja en benefici de la dignitat del poble. Per tant, ja sé què puc esperar dels àgrafs membres i del conjunt de l’organització del gran pardal.
No obstant això, he quedat confús i perplex quan he sentit que els sindicats anomenats d’esquerra –Comissions Obreres i UGT– s’oposaven al requisit del valencià per a l’accés dels treballadors a la res publica. No m’ho puc creure! Vull atribuir la negativa a una “pàjara” momentània que serà superada quan s’adonen de l’abast del seu posicionament en una qüestió tan sensible. Ens hi juguem la supervivència, “compañeros”!
Veureu perquè. Si el coneixement del valencià només ha de ser un mèrit, el sistema legislat pels enemics de la llengua, ja la relegava: el mèrit és un placebo, una mena de concessió de caràcter caritatiu envers el patrimoni més reeixit de la nostra cultura. La permanència ad kalendas graecas de la innòcua condició condemna el valencià a la subordinació permanent. Per què? Un mèrit hauria de ser a la resta de l’estat, si l’estat esmentat fóra un estat democràtic; però a casa nostra, si la llengua pròpia no és exigible, el mèrit és l’avantsala del tanatori. No sé si als sindicalistes ja els van bé les ofrenes, però s’han alineat amb l’enemic secular. Increïble! En tot cas, m’estranya que vulguen sacralitzar una injustícia històrica.
