L’eix vertebrador del text és la possible superació del conflicte polític sobre la meua –intransferible i única– llengua nacional. Però la disjuntiva no radica en l’acollida positiva que l’autor esmentat exposa sobre l’assumpte, sinó en la seua trajectòria.
Si no he interpretat erròniament l’ideari del senyor Bertomeu, ell ha militat sempre en el front acientífic de la qüestió. Encara que la seua intenció era la de mantenir una equidistància impossible i exquisida. Supose, així mateix, que li ha de satisfer la “genuïtat” del valencià davant de la posició que adjectiva d’aquesta manera: «[…] la seua ortodòxia més furibunda col·laboraven al desgavell generalitzant telúriques (sic) nomenclatures i composicions geogràfiques estratosfèriques».
Li he de recordar que el seu discurs ha estat imbricat directament en el PP, formació política enemiga mortal de la cultura autòctona. Per tant, col·laboracionista activa en la solució final de la meua civilització.
El que sí que celebre és l’enlluernament que, pel que sembla, l’ha fet descavalcar del rossí de la dissidència, haca bel·ligerant i letal per a l’idioma propi i per a l’autoestima. Al cap i a la fi, hi ha tres motius que expliquen la negació de la unitat de la llengua. El primer i més abundant és la ignorància: terrible conclusió empírica. El segon, d’infinites branques corcades, s’inscriuria en l’àmbit emboscat de la mala fe. I l’altre respondria als dictats de l’autoodi destil·lats en l’amargor de la fel.
A l’altra vora del fossat bivaquegen la investigació, la fidelitat natural i l’autoreconeixement.
Seria convenient saber en quina vora de la vall se situa el senyor Bertomeu, ja que és inversemblant que es mantinga eixancat amb un peu en cada costat. O és el colós de Rodes en versió digital?
