D’altra banda, aquest esbós sintètic no té per vocació suscitar la pietat. Ni tan sols la comprensió bàsica del problema que sembla una malaltia endèmica. Aquestes ratlles no tenen cap altra funció que el de ser una crida a la moral i a la dignitat.
Nascut l’any 1937 a la ciutat de València, el meu cicle vital ha conegut, primer, un prolongat règim totalitari. Més avant, aquesta llosa implacable es metamorfosà en una aparent democràcia, la novetat més transcendental de la qual fou una Constitució teòrica. Dic teòrica perquè només es branda segons la conveniència dels més forts. L’altra singularitat derivada de l’òrgan legislatiu consistí en una divisió territorial discutible de l’Estat; concessió forçosa que intentava desactivar les apetències particulars de Catalunya, d’Euskadi i, en menor grau, de Galícia.
Doncs bé, jo pensava que les autonomies podrien ser la taula de salvació de la meua civilització. Quanta candidesa genera la ignorància!! De manera que Franco, Suárez, Calvo Sotelo, Felipe González, Lerma, Barberà, Zaplana, Aznar, Olivas, Camps, Fabra i una nodrida banqueta foren un equip infranquejable. Salvant unes certes actuacions de Ciprià Ciscar, els polítics esmentats m’han fet jugar en camp contrari, amb deu jugadors coixos i amb l’àrbitre comprat. Qui havia de guanyar? És clar que la victòria seria per pana, d’aquelles que, a banda de saquejar les arques comunes han profanat el reconditori de la memòria històrica. No la memòria recent, que també, sinó la memòria que ens conformà com a poble durant la baixa edat mitjana.
De manera que, exposades les circumstàncies adverses, no és estrany que l’èxit de Compromís significara l’impacte més feliç de la meua existència cívica. I jo tornava a sentir l’esperança d’un rescabalament anhelat durant vora 80 anys. I una altra vegada la inveterada i incorregible ingenuïtat m’ensobinava contra una realitat obseqüent i llepaculs.
El que denuncie tot seguit és fruit del sentiment ferit i filtrat pel prisma de l’autoreconeixement escamotejat durant segles.
Defraudades –una vegada més– les expectatives més elementals i lògiques, observe els “nostres” parlamentaris, que exhibeixen els mateixos tics pusil·lànimes de sempre. La càvea de les Corts és testimoni gairebé sord de la parla autòctona. ¡Quantes preguntes haurien de fer-se els que prometien la regeneració de la política valenciana! Si no se les fan, les formularé jo, però ells seran, eternament, els ajudes de cambra dels senyorets renegats. Situació surrealista si mirem l’escena amb els ulls nets de teranyines imposades, atés que els veritables senyors –ara i abans!– són els percebuts com a nostres. Sense que açò impugne el dret a ser dels altres que no volen ser una altra cosa més que dòcils cambrers de balneari “levantino”.
Per què el valencianoparlant –en l’hemicicle i arreu– ha de canviar de codi davant de qui s’hi adreça en castellà? Que té por de ser mal educat? No pot ser que el mal educat siga l’altre?
Per què es prostra davant del dogma reiteratiu d’una preeminència basada en el dret de conquesta?
Per què els representants del poble consagren de manera explícita una superioritat lingüística envilint-se en la relació dialèctica amb els seus iguals?
Per què la covardia –o inèrcia, que seria pitjor en un polític– consolida un estatus subordinat de la llengua dels meus pares i dels pares dels meus pares i un etcètera encadenat pels segles?
S’han preguntat per què no passa mai al revés?
Creuen que l’actitud encongida que difonen, pot ser un llegat digne dels objectius que prometeren?
Són un bon espill per a la ciutadania fidel o manipulada?
Que no coadjuven així al tancament d’un cicle perniciós?
De veritat creuen que arrossegar ad perpetuam els mateixos complexos de sempre els fa més “demòcrates”?
Bé. Podria continuar proposant interrogants ben pertinents a manera d’inventari masoquista. Desistiré de fer-ho encara que la llista seria llarga i un article no s’eixampla innecessàriament.
Només em queda fer una crida a la fermesa i a l’honradesa. Dues condicions imprescindibles per a les persones i les cultures. En definitiva, ens hi juguem la dignitat, virtut ben lligada a la llibertat. La llibertat de parlar valencià a València… quines coses!
