La qüestió de les banderes com a nervi central del text revela una astuta trampa semiòtica de gran calat. Segons el meu modest criteri, l’esquer embolicat d’erudició que insinua és un perill per al lector incaut o desprevingut. És a dir, primer introdueix el terme “artificio” per tal de predisposar la deriva de la proposició posterior. El propòsit –des del prisma de la hipòtesi, és clar– no és altre que sembrar dubtes inconsistents. En realitat, el paràgraf que provoca aquestes ratlles és una teranyina opaca destinada a confondre la ingenuïtat càndida.
L’excel·lent periodista diu, si fa no fa, que Aragó i Catalunya es disputen la gènesi del símbol vexil·lològic representat pels quatre pals vermells et caeteris. Tot seguit, afirma que la Corona no va fer servir el senyal fins a la unió dinàstica entre el Regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. Com quedem?
Deixant de banda que el mite del comte Wifred i Carles el Calb és l’invent d’un valencià, interessa saber un fet constatable. Fins al contracte matrimonial entre el comte Ramon Berenguer IV i la filla de bolquers de Ramir el Monjo –ho diu implícitament el periodista– el Regne d’Aragó fa servir una altra bandera: la creu d’argent sobre fons d’atzur. D’aquestes premisses es desprèn que les quatre bandes verticals de gules sobre fons d’or les aporta el comte de Barcelona. (Creu l’il·lustre escriptor i periodista que si no fóra tan evident, no haurien presentat el cas davant del Tribunal Constitucional?) En fi, jo suggeriria al brillant literat l’epíleg següent en homenatge a Cervantes: “Guárdese vuesa merced de confundir a las buenas gentes con artimañas más propias de venteros agrestes”.
