La meua immensa i contrastada ignorància em feia suposar adhesions i convinences que, en fracassar el vaticini, m’han afonat l’autoestima. És exactament el que em passà quan el PSOE signà –possiblement amb sang– l’acord amb el partit dels citoyens de la patrie. L’inveterat desconeixement inherent a la meua ingenuïtat em feia creure que la veterana organització política prioritzaria el flanc social d’un segment majoritari de la ciutadania real. Ja ho heu vist: em vaig equivocar. Una vegada més, el dogma esdevenia nexe necessari d’una aliança que jo considerava impossible. Aquesta qualitat, que deu figurar en el llibre del Gènesi, lliga més que un play boy de Via Vèneto entre el sector femení d’un creuer americà, que ve a ser com el savi proverbi tibetà del segle IV aB (abans de Buda) que diu així: “Tira més un pèl de gàbia que una muntanya de raons prosaiques”. En conseqüència, la justícia social era sacrificada en l’altar d’una indissolubilitat intrínseca, immanent…
Perquè, quin és el comú denominador dels dos partits? Exacte: la idea d’Espanya. Aquesta Santa Aliança, constituïda només acabar l’escrutini, estrangulava un pacte de progrés. I els líders ho sabien. Per què, doncs, tanta recriminació posterior? Per què tenen por de la democràcia? No deu ser que el dogma pot esclafir si encenem la metxa del vot?
Mentre açò passava, la dinàmica surrealista de l’inútil procés indultava un ninot monolític. O el que vindria a ser una imatge semblant: salvava de les flames la silueta delirant d’un estaquirot impenitent. Aquest és el hooligan que proclama una igualtat tan falsa com la sinècdoque que el té encaterinat. Per tant, la seua Dulcinea s’haurà de replegar als límits originals si vol subsistir en el terreny del debat sense trampes prèvies. Ah, i l’amor obsessiu del cavaller de l’esllanguida figura s’haurà de resignar al veredicte de les urnes si no vol acabar estacant l’espasa en el ventre tibant dels cuiros inflats de vi.
En fi, ara caldrà tornar a votar. I la massa captiva dels esquers irrenunciables li atorgaran una altra majoria insuficient. Tan insuficient com els salaris que el seu govern ha consolidat entre la classe més feble. I encara té la barra de parlar d’igualtat “entre españoles”?
