Sentència socràtica

Des de l’àgora de Patraix sent les veus de savis, mercaders i legisladors que disserten en l’acte solemne del lliurament dels premis Jaume I. Els discursos, des del punt de vista del sofista diletant, són un cant a la ciència i a l’esforç. Impecables, doncs. I no obstant la bellesa oratòria de patricis i tribuns, trobe a faltar la natural ressonància del valencià en la noble càvea. Està bé la recuperació nominal dels guardons encara que el qui fou efímer president del Reial Madrid ho ignorara. També era previsible que el president del Consell Valencià de Cultura (?) exhibira els seus dots parlamentaris amb l’impecable accent de la Manxa. Perfecte. Tanmateix, la veritable sorpresa me la dóna el Molt Honorable President del meu país. Jo esperava amb candeletes la intervenció del cap del Consell: màxim càrrec institucional de l’antic Regne, però els lectors ja saben la profunditat de la meua ingenuïtat, filla de la ignorància.

Així doncs, el meu incorregible candor em porta a practicar la maièutica socràtica que consisteix a interrogar: per què la classe política desaprofita l’oportunitat de difondre la nostra llengua des d’un fòrum ideal?

No deu ser que consideren el nostre idioma com una eina vergonyosa davant la presència de dues dotzenes de premis Nobel?

He combinat premisses i sil·logismes i arribe a la conclusió següent: crec que empren el castellà per tal que els premiats no se senten forasters, sense parar atenció que ens fan forasters als de sempre. Han perdut, doncs, una ocasió àuria per a difondre l’irrenunciable dret d’un poble. Sòcrates no dubtaria a sentenciar la renúncia d’aquesta manera ètica: “negligint conjuntures tan propícies a la dignificació lingüística, demostren estar cagant de mig cul”.

Post scriptum
Com que ja sabem que Sòcrates no va deixar res escrit, no estic segur si la frase la devem a l’Anàbasi de Xenofont o als Diàlegs de Plató.