No descobriré res de nou si afirme que les conseqüències de la globalització econòmica fan trontollar l’estat del benestar. Les bombolles financeres provocades per la desmesurada ànsia de riquesa han produït injustícies socials d’ampli abast. L’efecte del capitalisme incontrolat ha fet que una minoria acumule béns d’ús i de canvi a costa d’incrementar la penúria en la massa. Massa sense la qual seria impossible l’enriquiment d’una elit voraç que no repara en el sacrifici del 97% dels seus congèneres. Torna, doncs, el pauperisme sobre les classes desfavorides que tant preocupava Marx.
Tota aquesta exposició crec que evidencia el grau de consciència que m’embarga a l’hora de redactar aquestes ratlles.
Resulta que, a Barcelona, s’ha detectat una considerable bossa de pobresa màxima. Tanta és la misèria, en què viuen submergits els elements que la componen, que no poden pagar-se un simple café en qualsevol bar. És fàcil concloure, per tant, que la seua capacitat adquisitiva no els permet adquirir un bé, com és un aparell de televisió.
Ah, però algun organisme benèfic els ha auxiliat amb una generositat digna d’encomi. Com a bona associació no lucrativa, oculta la identitat dels donants en l’anonimat. De manera que han posat a disposició dels indigents unes pantalles gegants on podem mirar el futbol. No tan sols això, també els ha donat unes samarretes i un berenar de mortadel·la a l’hora del partit.
Se’ls veia feliços i contents enmig de la via pública: cara al sol de l’estadi retransmés i amb la camisa nova. En realitat, era una acte d’ostentació innocent. Una exhibició exultant per l’obra de caritat rebuda. Per això, entonaven una cançó composta per sis notes i només tres paraules. D’aquesta manera, tan econòmica i commovedora, manifestaven l’agraïment a una terra de proverbial acollença. O tal vegada m’enganye, com faig sovint, i en glorificaven una altra? Vés a saber…
