Per això albire el futur amb discerniment d’’astròleg i pense en la llei acabada d’’aprovar per les Corts Valencianes sobre la Radio Televisió. El fet que aquesta Llei nasca amb un afegit sospitós m’’envaeix l’’esperit d’’inquietud. Sí, l’’adjectiu “preferent” obri la gatera per on es colarà l’’idioma que, aquest sí, avança en marxa triomfal. A la potent parla de més de cinc-cents milions de persones no li cal acabar de rematar-ne una d’’insignificant com és la nostra. O sí ?
Ja sé que molts poden al•legar que també paguen impostos, així com entonar sofismes dialèctics que tracten de justificar un genocidi cultural. Ells, els preferents, tenen un cafís d’’emissores a la seua disposició on sentir-se amos de l’’èter. Els que pateixen la manca d’’expressió pròpia no són, precisament, els consumidors de productes en castellà.
En conseqüència, el nou ens legal ha de ser rigorosament equànime, equitatiu i just. És a dir, exactament igual com fan totes les emissores que els valencians podem sintonitzar a hores d’’ara: monolingüisme radical. (Si es fan concessions abans del part, el desembarcament invasor serà un fet en el moment que li peguen la palmada al cul). Hem de seguir doncs, l’’exemple del conjunt radiofònic i televisiu que des de Marconi (1) i des del mític Paseo de la Habana ens ha colonitzat sense misericòrdia. Per tant, les emissions s’’han de programar en virtut d’’una necessitat peremptòria, inajornable i òbvia. I no només en el prime time. Ens hi juguem alguna cosa més que la identitat. Sobre el folre verd de la taula, els tafurs de sempre han confiscat totes les cartes de la baralla. L’’inexpert i tímid representant valencià només en té una: l’as de cors que simbolitza la dignitat. Si volem que ens respecten, no tenim més arma que l’’autorespecte. És un sil•·logisme impecable. A l’’hora de reivindicar finançaments raonats, ferrocarrils indispensables i tractament dignes, no ens queda més camí que disposar allò que no té renúncia. I qui en vulga sentir o veure’’n una altra, pot triar.
Dit açò, em retire al laboratori d’’alquimista a la recerca de la bonyiga filosofal. Destil•lació apta per al reconeixement d’’un poble que es nega a ser devorat per un altre. Després me n’’aniré al psiquiatre, que ha instal·•lat un divan nou en honor meu.
(1) Sembla ser que Marconi no va ser el primer descobridor de l’’invent. Però com que sona literari, ho deixe tal com està. Ja em disculpareu la llicència …
